aPARAULA'm

Per celebrar la iniciativa de Víctor Pàmies apadrinaré la paraula MOIXÓ,  el sol fet de pronunciar-la et predisposa a la moixaina. Mai una paraula ha estat per a mi tant fidel al seu portador/a. Moixó és petita, delicada, suau i calentona. Una mica poruga i una mica golafre... Te molts colors i sona tant bé !
Per il.lustrar-la faré servir una foto d'una amiga:

Punxant bombolles

Hi ha gent que s’estranya que tingui ganes de trobar algunes persones que potser fa vint anys o més que no veig...Com si visques en o del passat...no és ben bé així.

Per a mi l’afecte viu en bombolles que m’enduc allà on vaig per sempre...A la bombolla hi viu l’afecte i varies instantànies de moments màgics. De vegades tinc ganes de punxar-ne una per tornar a la vida algú, congelat per la distància, que per a mi va estar, i és, una persona important. ( Hi ha gent que està congelada i que no tinc ganes de despertar...)

M’enduc sorpreses, per suposat.  Algú que ha canviat tant que ja no tenim res a veure.... o algú que no ha canviat gens i tampoc tenim res a veure...Però de vegades és meravellós haver-me atrevit a fer el “Sherlock Holmes” indagar el parador, aparèixer per sorpresa i....punxar la bombolla!

Feia dies que tenia al cap a F. Un pintor de quadres que vaig conèixer quan teníem 20 anys. Érem tres amics surrealistes que no paràvem de riure, inventar i caminar...Caminaven de Nou barris al port, del port al parc Güell, del parc Güell a l’Eixample, de l’Eixample a Montjuïc...Ell era tant especial, tant creatiu... la seva ment viatjava de la fantasia a la realitat  i sense manies s’enduia retalls d’un lloc a l’altre i després els pintava de colors...

D’això... doncs l’altre dia vaig entrar a internet i vaig posar el seu nom.  Qui sap!...Potser s’ha convertit en un pintor famós i ara viu a Manhattan en un Loft que va ser una fabrica tèxtil i fa quadres de 2x2.... O potser viu al Camerun envoltat de selva i pinta quadres vegetals en vestit de bany i xancletes...Tal vegada, cansat de que el món no comprengués les seves obres d’art va ingressar a Essade i es va convertir en un home de negocis implacable i resolutiu...(aquest em costava més de creure...). El seu nom només sortia a la plana web d’un Hotel del centre de Barcelona, on deia que hi havia quadres seus...

Quines ganes de punxar la bombolla!

Aprofitant que l’altre dia estàvem dinant amb un amic a la Boqueria, li vaig explicar la història i es va entusiasmar, havíem d’anar a investigar.... Massa curiositat.

L’Hotel era un edifici de quatre plantes, fruit de la unió de tres edificis iguals, comunicats per dintre. Arreglat però no pompós... A recepció no ens van dir res i amb l’excusa de prendre un cafè ens vam anar introduint al món de F.  Tot era ple dels seus quadres...

Ens vam submergir en els seus colors i les seves formes, com si haguéssim creuat la frontera d’un món paral·lel.  Cada cop estava més segura de que era ell.  Vam arribar una sala que estava tancada on per les vidrieres vam albirar quadres per tot el sostre... eren en perspectiva. El resultat del que veuries mirant cap al cel. Allò s’havia de veure de a prop...A recepció li vaig dir al conserge que volíem veure els quadres. Que potser el pintor era un amic meu al qual feia molt de temps que no veia...El conserge semblava divertit, va dir:  “això no costa gens de descobrir” i va trucar per telèfon a l’artista en persona!...F va venir al cap de poc ( treballava a l’hotel ). Era ell. Em va conèixer de seguida. Semblava tant sorprès i emocionat com nosaltres...

F ens va portar a fer una excursió per l’hotel per veure els quadres que hi havia a les habitacions, i ens explicava la història de cada quadre guarnida amb anècdotes hoteleres i històries personals. Un luxe!

De vegades punxar la bombolla és emocionant!

Un Sant Jordi memorable!

xusma

Em costava de creure que la mateixa gent que protesta contra les retallades i que volen un futur millor i més just cremin contenidors... 

És per això que volia veure el final de la mani de primera mà i no el què diuen als mitjans...

Efectivament els vàndals, ( ja ho facin per voluntat pròpia o per què algú els ha convençut...) son gent amb poc cervell i amb molta adrenalina.

També son covards (n'hi havia uns cridant a una furgó dels municipals: "hijos de puta"... però deu segons més tard en tenien quatre al costat d'ells i llavors no els hi van dir res..)

Igual podrien estar cridant o trencant aparadors del McDonald després d'un partit de futbol. Son gent violent que volen figurar, i demostrar al públic que mascles que son. 

Son pobres mentals que tenen la impressió que fent això son protagonistes d'alguna cosa, en realitat només son uns inconscients i uns inútils. 

És una llàstima que tants cops quan hi ha una reivindicació legítima, aquesta gent desvirtuïn l'acció amb les seves actituds primàries i que a sobre consti testimoni a la premsa.

I una de les coses que més m'empipa és que es tapin la cara. Tapar-se la cara és de covards. És igual qui se la tapi, ja siguin polis, etarres o violents "crema-contenidors". Si son tant mascles com sembla que ensenyin la cara i encaixin les conseqüències, però no. Només son hienes cridaneres i estúpides.

Dilema

                                   
No sé si el futur esta molt negre,
o és que ens falta un rotulador blanc...

Quina pel.lícula més dolenta!

Potser vas marxar a temps per no veure tot aquest desastre.

La política que ens han imposat els colonitzadors una vegada més i com s’estan aprofitant de la situació per carregar-se tots els drets què tant esforç us va costar a tots aconseguir. Anem enrere com els crancs, és decebedor llegir el diari. Les idees i les paraules catastrofistes van de ment en ment i de boca en boca, en forma de lament, materialitzant la negror...

No m’atreveixo ni a pensar per no contribuir a l’espiral xuclador.

Això és el futur. Ben lluny dels cotxes voladors i els hivernacles a mart, lluny de replicants i robots que et fan les feines de casa. El futur va marxa enrere perseguint-nos i no es cansa de dir el mateix, però ningú no veu el goril.la que passa per darrera del mag que fa els trucs, només li miren les mans 

Dreamgate II

O benvinguts passeu, passeu.... de les tristors en farem fum...

La Rita cantava tot fent l’esmorzar. Estava feliç de pensar en el viatge d’aquella nit. Ho intentaria aquell vespre. A més, si no se’n sortia August l’aniria a buscar...cap problema.

La febre havia cedit. Va pendre una aspirina amb el cafè  va omplir la banyera.

Que casa meva és casa vostra si és que hi ha...cases d’algú....

Estava emocionada com quan has d’anar de vacances. Quan era dins l’aigua es va deixar anar i li va venir al cap “present - subtil - intens”... - com qui no fa res- ...

Aquell vespre va anar a dormir amb aquella sensació, i amb la imatge del saló neoclàssic al cap.

Va aparèixer dreta de cara a la porta que donava al jardí. Sonava Beanfields de la Penguin cafe orchestra. L’havia estat escoltant a casa i encara la duia dins.

Atenció. Notar. Notar-me. Confiar. Fluir.

-Hola Rita! Sabia que te’n sortiries!...perdona el retard però hi ha molta gent creuafronteres últimament...el telèfon no para de sonar... avui mateix he quedat amb John Walker, un futur domador de somnis...Podem entrenar junts si voleu, també és la seva primera vegada...Però l’haurem d’esperar, em sembla que va a dormir tard...

-La veritat, no sé perquè he vingut però tinc l’impressió que haig d’aprendre moltes coses...

-No has d’aprendre, estimada, has de recordar i has de derrocar barreres.

August i els seus clotets van somriure a Rita amb complicitat...Va explicar-li a Rita com va ser que va descobrir el poder dels somnis, l’assumpte dels nens i els gossos...La decisió d’ajudar altre gent...

Van mirar cap a la terrassa i van veure un home amb gavardina fumant un cigarret amb una mà i l’altre a la butxaca. Tenia un aire misteriós. August s’hi va apropar oferint-li una encaixada de mans.

-Hola, em dic August. August Balaguer. Res a veure amb Lleida, per cert. Necessites ajuda?

-Hola, sóc John Walker. Res a veure amb el whisky, per cert. Si ets l’August, em sembla que sí!

-Ha ha ha.... m’agrada la gent amb sentit de l’humor.... crec que pot ser el principi d’una gran amistat!

Rita s’ho mirava divertida... Aquell John li recordava no sé quin actor...

Els va fer seure en un banc vora la font del jardí... altra vegada aquelles olors meravelloses de sotabosc! Rita va pensar que si hi hagués un perfum fet de olor de molsa, terra molla i flors silvestres, se’l posaria sense dubtar...August li va donar un flasconet discretament mentre conversava animadament amb John.

El va olorar...

Allò era molt més del que es pensava... llegir el pensament... crear del no res... Va mirar August, que li va picar l’ullet, per seguir parlant amb el sr. Walker... Era massa informació ... o potser no?

Rita es va posar el flascó en una mà i va imaginar que canviava de mà. Va tancar els ulls per concentrar-se. No passava res...

-Avui respirarem.- va dir August.- Farem atenció en l’aire que respirem i el seu poder generador ...

Va donar un altre flascó a Walker i va dir que provéssim de canviar-lo de mà, ajudats per la respiració...imaginant que ja estava al seu destí final.

Tan senzill com imaginar. Tant senzill com respirar...després d’unes quantes proves, tant Rita com Walker feien anar els flascons d’aquí cap allà. Com si ho haguessin fet tota la vida.

August va riure amb ganes i va aparèixer sota d’un plataner a l’entrada de la finca...ballava com els cowboys i els mirava la cara de sorpresa...

-Em sembla que sou uns practicants molt espavilats! -Va dir tornant de cop a la font

August havia de marxar, però encara va fer una volta amb Walker i Rita pel jardí...Van estar estona sense dir res, només passejant. Walker va notar que Rita estava seriosa...

-On tens es cap Rita?

-Estava pensant que tot és meravellós, però, que seria molt millor si poguéssim transformar el què no ens agrada del món real...

-Vaja! Jo també ho havia pensat... De què serveix crear en somnis si tot s’esvaeix al despertar?

-Encara que...potser es tracta de trobar l’escletxa per on de tant en tant es comuniquen tots dos mons- Va dir la Rita- Si no hi haguessin fissures no podríem parlar per telèfon amb l’August...

Les escletxes hi son.-Va dir l’August- Però es pot fer més feina en el món dels somnis perquè és un món menys dens...En el món real, els pensaments negatius i les creences personals i col.lectives, pesen tant que generar canvis és difícil,...Per generar canvis s’hauria de pensar correctament o bé no pensar...

Però això no vol dir que sigui impossible... i per avui hem acabat... més val menjar poc i pair bé...ara us toca practicar tot el que hem après. Em podeu trucar per telèfon quan vulgueu i xerrem... estiguem on estiguem.

Walker va fer un xiulet i va venir un cavall negre. Va pujar-hi i va marxar corrent tot saludant amb la mà...Rita preferia tornar per la seva porta estel·lar. Va abraçar August i va tornar a la sala dels miralls. Al cap de poc un veí amb una màquina de fer forats va treure Rita del llit...

Es trobava molt bé,.. havia sigut una grip molt interessant!  Ara treballaria un temps en el món dens. Amb atenció als pensaments i a la respiració.

Dreamgate I ( com el joc aquell del friki del meu veí...)

La Rita tenia febre. Li bullia el cap, estava vestida amb una funda de irrealitat. Va decidir anar a casa i ficar-se al llit sense esperar la nit.

Ben tapada amb l’edredó entrà en un moment al món dels somnis.

Estava asseguda en una gran sala rodona d’estil neoclàssic amb les parets emmirallades i el terra lluent de marbre negre. Les sabates vermelles destacaven en el marbre com dos pinzells untats. Va moure els peus a un pam de terra fent cercles i va comprovar que sonava música, i que deixava una estela vermella. Ballant en cercles es va embolicar en la seva pròpia estela i va començar a empassar el vermell pel nas i per la boca... un remolí de color vermell se li va instal.lar a la panxa fent-la moure sense tocar terra al ritme de la música. De cop un aire fresc va inflar la roba com una vela i va volar cap una terrassa...Va començar a sobrevolar els jardins d’aquella gran casa, a olorar-lo a identificar aquelles olors primitives... olor de terra molla, de xiprer, d’herba tallada, de roses, d’escorça de cedre, de bolets, olor de granotes, de magnòlies.... el plaer era tant subtil i intens que va tenir la sensació que es fonia amb tot allò que olorava.

Va tenir la certesa que tot el que era important havia de ser present, subtil i intens.

El remolí de la panxa ara el notava al pit. Va canviar el color, ara era bau cel i groc daurat. Interactuava amb tot el què es trobava amb els arbres amb la molsa amb algun pardal fins i tot amb l’aire.., Va notar que es comunicava amb la natura que intercanviaven informació i protecció...que es feien més forts.

Va veure la seva mare asseguda en un moll mirant l’aigua amb els peus a dins. La va saludar amb la mà somrient, com sempre. Duia aquell vestit de ratlles estil clown que li venia tres talles gran i un barret dels recol.lectors d'arròs vietnamites. Rita va anar-hi de seguida la va abraçar i va plorar perquè la trobava molt a faltar i ella li va acaronar els cabells i li va dir que estava bé i que era molt feliç. Que podia caminar hores i hores sense cansar-se i que no necessitava ulleres. Li va prometre que sempre estaria amb ella, en els somnis... Es van separar. 
Rita va tornar al saló. Havia vist molts capítols de “stargate” i va pensar que s’havia de sortir per el mateix lloc per on s’havia entrat.

Un cop al saló va trobar que la seva cadira estava ocupada.

-Hola, em dic August, i tu?

-Jo soc la Rita i em sembla que tinc febre.

-Jo no en tinc de febre, he vingut per voluntat pròpia. Et volia conèixer.

August es va treure una targeta de la butxaca i li va donar.

-Avui has vingut perquè tens febre, demà podem quedar aquí mateix.

-M’estàs dient que puc venir quan vulgui? O que demà encara tindré febre?

-Ha ha ha !...Pots fer el que vulguis i quan vulguis, va dir mentre marxava, però necessites entrenament. Potser et puc ajudar. Quedem demà aquí mateix, d’acord?

Va dedicar-li a Rita un somriure encantador, guarnit per dos clotets a les galtes...irresistibles...

-Espera!!  Jo mai he anat a un somni expressament!

Però ja havia marxat.

Rita va fer un esternut i es va trobar asseguda al seu llit tota suada i amb la boca seca...Quan va llevar-se per anar a la cuina a beure aigua li va caure un paperet a terra. Era una targeta de visita.

“August Balaguer - Creuafronteres professional - Entrenador de somnis”

i un número de telèfon “641272727”

Rita va pensar que la febre li estava jugant una mala passada...Segurament vaig veure aquesta targeta abans d’anar a dormir i ho he imaginat tot... L’endemà, si es trobava millor, trucaria per telèfon. Més que res per a descartar marcianades...

L’endemà sobre la taula de la cuina va veure la targeta. No s’ho havia imaginat. Es va fer un te i va trucar decidida però expectant. Un ring. Dos rings. Tres rings.

-Hola et parla l’August. En aquest moment no m’hi puc posar. Ja saps on trobar-me. Si no te’n surts ja et vindré a buscar. Si vols deixar algun missatge fes-ho després del senyal. Piiiip...

-Eeejemmm... d’això....Soc la Rita...ejem...Està bé, ho intentaré... AAATXXXIIM !