Potser vas marxar a temps per no veure tot
aquest desastre.
La política que ens han imposat els
colonitzadors una vegada més i com s’estan aprofitant de la situació per
carregar-se tots els drets què tant esforç us va costar a tots aconseguir. Anem
enrere com els crancs, és decebedor llegir el diari. Les idees i les paraules
catastrofistes van de ment en ment i de boca en boca, en forma de lament,
materialitzant la negror...
No m’atreveixo ni a pensar per no contribuir a
l’espiral xuclador.
Això és el futur. Ben lluny dels cotxes
voladors i els hivernacles a mart, lluny de replicants i robots que et fan les
feines de casa. El futur va marxa enrere perseguint-nos i no es cansa de dir el
mateix, però ningú no veu el goril.la que passa per darrera del mag que fa els
trucs, només li miren les mans
3 comentaris:
Jo crec que no tot està perdut. La gent, sobre-tot els joves s'han començat a moure, encara que tímidament. I nosaltres no hauriem de fer menys.
Temps pitjors hem deixat enrere.
De vegades s'ha de fer un pas endarrere per avançar.
Un petó gran
Jo també crec en el moviment... però està costant molt el despertar... crec que estem una mica estancats però espero que el glaç aquest que ens paralitza acabi de fondres per poder caminar!!
Ells són poquets i nosaltres som molts en aquest gronxador que és la vida.
Publica un comentari a l'entrada