Punxant bombolles

Hi ha gent que s’estranya que tingui ganes de trobar algunes persones que potser fa vint anys o més que no veig...Com si visques en o del passat...no és ben bé així.

Per a mi l’afecte viu en bombolles que m’enduc allà on vaig per sempre...A la bombolla hi viu l’afecte i varies instantànies de moments màgics. De vegades tinc ganes de punxar-ne una per tornar a la vida algú, congelat per la distància, que per a mi va estar, i és, una persona important. ( Hi ha gent que està congelada i que no tinc ganes de despertar...)

M’enduc sorpreses, per suposat.  Algú que ha canviat tant que ja no tenim res a veure.... o algú que no ha canviat gens i tampoc tenim res a veure...Però de vegades és meravellós haver-me atrevit a fer el “Sherlock Holmes” indagar el parador, aparèixer per sorpresa i....punxar la bombolla!

Feia dies que tenia al cap a F. Un pintor de quadres que vaig conèixer quan teníem 20 anys. Érem tres amics surrealistes que no paràvem de riure, inventar i caminar...Caminaven de Nou barris al port, del port al parc Güell, del parc Güell a l’Eixample, de l’Eixample a Montjuïc...Ell era tant especial, tant creatiu... la seva ment viatjava de la fantasia a la realitat  i sense manies s’enduia retalls d’un lloc a l’altre i després els pintava de colors...

D’això... doncs l’altre dia vaig entrar a internet i vaig posar el seu nom.  Qui sap!...Potser s’ha convertit en un pintor famós i ara viu a Manhattan en un Loft que va ser una fabrica tèxtil i fa quadres de 2x2.... O potser viu al Camerun envoltat de selva i pinta quadres vegetals en vestit de bany i xancletes...Tal vegada, cansat de que el món no comprengués les seves obres d’art va ingressar a Essade i es va convertir en un home de negocis implacable i resolutiu...(aquest em costava més de creure...). El seu nom només sortia a la plana web d’un Hotel del centre de Barcelona, on deia que hi havia quadres seus...

Quines ganes de punxar la bombolla!

Aprofitant que l’altre dia estàvem dinant amb un amic a la Boqueria, li vaig explicar la història i es va entusiasmar, havíem d’anar a investigar.... Massa curiositat.

L’Hotel era un edifici de quatre plantes, fruit de la unió de tres edificis iguals, comunicats per dintre. Arreglat però no pompós... A recepció no ens van dir res i amb l’excusa de prendre un cafè ens vam anar introduint al món de F.  Tot era ple dels seus quadres...

Ens vam submergir en els seus colors i les seves formes, com si haguéssim creuat la frontera d’un món paral·lel.  Cada cop estava més segura de que era ell.  Vam arribar una sala que estava tancada on per les vidrieres vam albirar quadres per tot el sostre... eren en perspectiva. El resultat del que veuries mirant cap al cel. Allò s’havia de veure de a prop...A recepció li vaig dir al conserge que volíem veure els quadres. Que potser el pintor era un amic meu al qual feia molt de temps que no veia...El conserge semblava divertit, va dir:  “això no costa gens de descobrir” i va trucar per telèfon a l’artista en persona!...F va venir al cap de poc ( treballava a l’hotel ). Era ell. Em va conèixer de seguida. Semblava tant sorprès i emocionat com nosaltres...

F ens va portar a fer una excursió per l’hotel per veure els quadres que hi havia a les habitacions, i ens explicava la història de cada quadre guarnida amb anècdotes hoteleres i històries personals. Un luxe!

De vegades punxar la bombolla és emocionant!

Un Sant Jordi memorable!