Li agradava escoltar
les històries que explicava la gent gran, però gran, gran.
Aquell matí no parava
d’observar els vellets que veia pel carrer. Eren dependents? Quin grau de
dependència devien tenir? Què devia ser pitjor per cadascú d’ells dependència física?
Emocional? Econòmica? O potser la Solitud?...uf!
Rita era una dona que
sempre havia estat molt independent. Potser per necessitat, per coincidència
per naturalesa...
Producte d’una família
desestructurada, s’havia acostumat ja des de ben petita a viure en el seu món
particular i hermètic de fantasia...Un món amb gos,
amb amics, amb sol i colors...
Obrir-se allà, a la
casa gran, era francament perillós, a banda de que no venia de gust ja que hi havia
una tristesa densa i més coses a l’ambient que afavoria el món interior i l’evasió
sistemàtica.
Costava menjar en aquell ambient enrarit de ”cosa-nostra”. De fet
eren molt més bons els galets en remull que posava dins un pot a la seva cuineta
de joguina, tot i ser crus.
Als dinou anys els
seus pares feia temps que s’havien separat (per fi). Ja es feien uns àpats mes
relaxats. Però llavors va tornar de la mili el fill de la família que s’havia
tornat politoxicòman...
Després de intentar
resistir uns mesos, Rita va decidir que no podia ser pitjor a fora que a dins i
se’n va anar, amb una bossa de color carabassa amb l’imprescindible, a
compartir pis amb tres estudiants al barri de la ribera...(però aquesta és una
altre història)
Aquell matí, mirava
la gent gran amb respecte. Eren uns valents!
Quan arribes a
vuitanta anys si no t’has desintegrat a força de cops, ets un valent..
Llàstima
que llavors el cos no acompanyi amb tonicitat a l’heroi.
El que més aterria la
Rita era la dependència implícita en la vellesa i en la malaltia. Per això va decidir
comprar per internet un “kit d’eutanàsia”, fabricat amb molta cura al Canadà
per uns científics, vellets tots ells. El tindria a l’armari de la cambra de
bany per si de cas... Li agradava saber que en un moment donat, si no podia més,
podia agafar la bossa carabassa i marxar, al barri de ribera o algun altre lloc
desconegut.
Però potser encara hi ha un buit legal amb tot això.
5 comentaris:
Jo coneixia una noia del barri de La Ribera amb una història molt similar a aquesta que expliques. Suposo que són casualitats de la vida. I crec que el kit d'eutanàsia no caldrà perquè aquest tema es legalitzarà aviat.
Escrius bé! m' agrada! per cert m'has deixat un comentari en un escrit meu del 2009...l'he vist per casualitat ( no acostumo a anar tant enrere...) gràcies ! ja et faré propaganda! del bloc vull dir...mica en mica l'has d'anar fent teu, disseny, gadgets etc bona nit!
ah celebro que t'agradi Hopper! i pssss tu parèntesi, jo Elfreelang!
Paseante, diuen que la casualitat no existeix...però no n'estic gaire segura, la veritat. Potser tens raó amb que el kit serà accessible... ara som 7 mil milions d'humans a la terra i tots volem menjar dos o tres cops al dia, i tenir casa i no passar fred i...
Elfreelang, Un plaer que em visitis! espero ser creativa i no quedar-me encallada...tot i que alguna cosa em diu que quan més fas més surt, oi?.petonets.
K: m'agrada molt el teu bloc!! m'ha sorprés!! felicitats, K,X,etc...
Publica un comentari a l'entrada