El cas és que em vaig quedar sola en aquella gran casa al mig del bosc. Bé, sola no, amb aquells dos dòbermans als quals no mirava. Feia veure que no els veia, potser així ells tampoc no em veien a mi... Em van ensumar durant la presentació, jo frisava perquè no se'm notés la por que em feien. ( quina olor fa la por?). A la que em vaig quedar sola amb ells vaig utilitzar el xantatge estomacal, els hi vaig donar un trosset de formatge a cada un. Van remenar el cul, perquè de cua no en tenen els dòbermans o potser sí que en tenen d'origen però algú les hi talla de petits juntament amb les orelles perquè semblin mes agressius... en fi!
Ja feia una hora que cuinava en la més absoluta solitud, quan es va desencadenar una tempesta mítica. El que faltava!, vaig pensar. Llamps crepitant a deu o vint metres, trons escandalosos com la ira de deu...Llavors vaig sentir que rascaven la porta. Eren ells. Els dòbermans amb les escasses orelles guerxes i cara de terror, ploriquejant... Venien a refugiar-se sota la taula de la cuina.
Ara que ja ha passat temps els recordo amb les potes tapant-se les
orelles i tancant els ulls però em reconec guarnidora de realitats.... També em veig a mi
entre els dos dòbermans, ajaguts tots sota la taula i tots tres
tremolant fins que no va acabar tot...Desprès ja vam ser amics.
5 comentaris:
Certament, aquests animals fan por...
B7s
fins i tot les dobermans tenen el seu costat tendre.....això si que estiguin ben lluny!
I quina olor feia la por en els seus cossos? :-)
No es tan fiero el león como el "Lopintan" Fra...:)
Elfree, jo també puc semblar ferotge segons com, però em rasquen el clatell i es desactiva tot el mecanisme de la guerra...
Crec que era "eau de chien sauvage"
paseante, però no n'estic del tot segura. En moments com aquests la supervivència és el que prima. :S
la por fa olor metàl·lica, t'ho asseguro
Publica un comentari a l'entrada