"Alfombras voladoras"

“Alfombras   Voladoras”


Vam veure una escullera feta amb blocs de ciment nous amb nanses, sense líquens ni algues. Una placa fotovoltaica alçada i inclinada d'uns cent o cent cinquanta metres quadrats. Sota la placa hi havia una gent amb focus i càmeres, probablement gravant un espot publicitari. Una màquina treia fum...
A excepció de la gent del port i quatre treballadors que en una drassana polia el casc d'unes embarcacions no hi havia quasi ningú.
El vaixell va avançar a cinc nusos en direcció al pantalà. Ens van avisar per ràdio que teníem l'amarrador 217, Al 216 hi havia un iot de luxe de 200 metres d'eslora (completament buit també), al costat seu la nostra nau semblava una joguina que li havia caigut a l'aigua a algun nen.
Vam atracar el vaixell i vam baixar amb l'esperança de trobar un restaurant o qualsevol lloc per fer-hi un mos, no havíem menjat res des que vam sortir de Mallorca, a ningú li venien de gust ja les galetes remollides.
El vent xiulava fent xocar les cordes dels pals de tots els velers ignorats a l'hivern. Allò semblava un desert. Davant del vaixell teníem un edifici de tres plantes a mig construir. Amb parets, sostre, portes i finestres però mai havien estat ocupats. A la part de sota tot eren naus buides, creades com per a encabir-hi algun dia un negoci. De tant en tant alguna nau tenia vidrieres i algun logotip a la porta però sense res a dins...
Llavors de reüll vaig veure, entremig d'unes atzavares, un cartell discret amb lletra lligada "alfombras voladoras". Vaig tornar enrere per comprovar que no m'havia equivocat. "alfombras voladoras" així amb un bon espai entre "alfombras" i "voladoras" com si l'espai fos un pou al qual podies abocar-te, si eres valent... Jo no era valenta però sí molt curiosa i vaig apropar-me a la porta.
- Ara vinc!- vaig cridar als companys.
La botiga era buida. No tenia porta. Només tenia aparadors i eren buits...
No m'estranya, vaig pensar... Els les hi han tret de les mans les catifes!
Em vaig quedar una estona mirant l'abisme entre "alfombras" i "voladoras" una mica trista, com si hagués fet tard... Sentia els batecs del cor com el compàs d'un metrònom inexorable...
- Bonjur madamme! Va dir un home al meu darrera.
- Moi je suis Al ben Jamal, Li deixo aquest trasto aquí. Tinc molta pressa i no em puc esperar. Quan vinguin els de la botiga els hi diu que no va bé! Jo volia anar al nord no pas al sud! Pardon mais je n'ai pas le temps pour perdre. Merci, merci....
I va marxar sense esperar resposta. "Jo no sóc de la botiga" li anava a dir... massa tard.
Vaig deixar la catifa en un raconet de la botiga i vaig córrer a trobar els companys que havien localitzat un frankfurt de mala mort a l'altra banda del cinturó...
De tornada vaig agafar la catifa que encara hi era, feia olor d'encens i canyella i me la vaig emportar al vaixell...
- Una altra andròmina? Van dir els companys amb cara de paciència infinita...
- Sempre he volgut anar cap al sud, el fred no m'agrada gens.