dimecres, 1 de juliol de 2015

Passeig X



                                  https://www.youtube.com/watch?v=Fnc22Gx1nyQ







 Faig un passeig pel mercat d'antiguitats de la catedral, m'agrada mirar aquells objectes plens d'històries secretes... Ja ningú les pot explicar i en canvi, si estàs atent pots veure uns dits netejant aquella pantalla de vidres de colors. Una nena jugant amb aquells cromos de picar d'angelets i dames ben vestides. Uns llavis apropant-se a aquella copa de cristall tallat de color blau que encara no s'ha trencat... Una capseta de fusta fosca amb incrustacions de nacre de formes geomètriques...
 Que bonica és!...és possible que hagi brillat més ara que la mirava?...Va! No flipis Rita, deu ser un Cd penjat d'un cordill en algun balcó...Ostres, i si m'està cridant?
 -Quan val aquesta capsa?
 -Per ser tu, 35 euros maca
 -Uf!... i si no fos jo?
 El botiguer somriu
 -Va, que tinc ganes de plegar... dona-me'n 30...
Miro quants diners hi ha a la cartera...30, just...l'agafo, me la miro i la remiro...
 -Vinga, posa-me-la!
 -Molt bona elecció! Te l'embolico per regal?
 -No, és per a mi. Tens la claueta?
 -Ostres! Em sap greu, això sí que no, ens la van portar així...
 -D'acord, no hi fa res, me l'emporto així, ja m'espavilaré. No l'emboliquis gràcies...
 L'agafo a la mà com si fos un gosset petit, admirant-la de tant en tant mentre baixo cap a Ribera...Aniré a santa Maria una estona a seure i sentir l'olor l'encens...El barri vell s'ha posat impossible, les riuades de turistes l'han convertit en una mena de parc temàtic... Faig Guíri-slalom.
 Dins el temple sec al costat de la columna, mirant-me la capsa, sento un formigueig als dits, acarono la superfície polida i tanco els ulls...

 Que va passar al barri de Ribera? Perquè sembla que al passejar per aquí torno a casa?

Com en un somni, em venen records d'una casa amb parets de pedra, amb un

terrat al sol ple de plantes, olor de brou a la cuina, nens jugant a l'escala i el pati

interior...La casa és gran i està plena d'obres d'art fins i tot pels passadissos

esperant ser exposades a les galeries d'art... Els vespres de cada divendres, a la

sala gran, reunió de músics, pintors, filòsofs.... Una olla bullint plena d'idealisme,

esperança, possibilitats....La il·lusió pel nou món que havia de venir i que el 

creàvem entre tots...

Ell i jo estem al servei de l'art, ens dediquem a descobrir nous talents, fent ulls

clucs al nivell econòmic dels artistes, focalitzats en l'art no en els diners... això 

no sempre agrada tothom, i malgrat tot va bé. Hi ha moviment. Una planta plena

de brots tendres, imparable...


Estic asseguda a la terrassa en un banc de pedra al costat de l'enorme

marquesa que juga al joc de les llums i les ombres amb els peixos, a la font. 

Al carrer se sent la remor del mercat del born, carros que van i venen, gent que

descarrega caixes i s'emporta les buides...

Dibuixo l'estructura d'un hivernacle de fusta i ferro que volem construir al 

fons del terrat amb plantes exòtiques i música per escalfar l'hivern...
 
Ell ha vingut, sento la porta del carrer, faig veure que no me'n he adonat però

el cor es posa al galop... Ve per darrere meu i m'abraça llargament amb un

balanceig, em fa petons al coll, em diu que faig bona olor... Em regala una


capsa de fusta fosca amb incrustacions de nacre, l'obro amb una claueta que
pota lligada una borla vermella... Dins la capsa sona Cuba...“la gloria eres tu”...

Riem i ballem pel terrat, Els nens venen corrent i s'abracen a les nostres cames

ballant també...
Ell somriu amb els llavis i amb els ulls, amb els clotets a les galtes... presagi
d'una nit dolça entre cotons, càlida de desglaç,... Permanent com el millor dels
somnis... Al capvespre sopem al terrat menjars què ell ens ha cuinat. Mil gustos i
mil colors...
 

 Algú els hi podria dir a aquests putos guíris que com a mínim dins l'església estiguin en silenci?...
 Me'n vaig emprenyada a la platja travessant la Barceloneta...Un gran danès em dóna un cop al braç i em fa caure la capsa. S'obre de cop... 
 Sona “la gloria eres tu”. 
 Em quedo ajupida mirant la capseta mentre sona tota la cançó. Hi ha una esquerda però em sembla que la podré arreglar, si més no, ara no haig de menester la clau. 
 L'agafo en braços com a un gosset petit i dono gràcies per la rebel·lació que s'ha colat per alguna escletxa, perdent la noció del temps.





divendres, 23 de gener de 2015

Altra vegada gener




http://youtu.be/S4VIMoEgL_4
   

                                            
                                                                                                E.Hopper




A mitja nit,
quan la gula de la por
pertén engolir-me llaminera,
el forat de l'absència
supura llot
convertit en lava.
Crits de sorra encesa
cremant la pau
clamant el dia







dissabte, 23 d’agost de 2014

Del que em va explicar la Rita a la platja dels bufadors sobre un gran amor seu que no es va acomiadar







La Rita em va dir:
_ vull parlar amb tu, però anem fins aquella roca que te un forat en forma de cor,...ja veuràs, quan hi arriba l'aigua del mar passa pel forat amb tot el seu impetu i fa un sortidor …quan l'onada se'n va queda un forat que t'ensenya com són les profunditats marines._

Quan vam trobar la roca ella es va treure els pantalons i les sabates i va seure amb els peus dins el forat.

He après, va dir, a donar espai, aire, llibertat o bè m'estic reprimint de dir el que voldria dir i no goso?
Una part de mi no està gens d'acord a no entendre el perquè...

Faig les meves reflexions:

“De vegades no sabem el perquè de les coses i potser no el sabrem mai, però la vida continua... “
“si t'haguessin dit que la vostra història d'amor duraria dos anys només, l'hauries volguda o hauries dit no, gràcies?”
“ el què jo sento és per a mi la veritat, mai no sabré el que sent un altre perquè no sóc dins seu i les paraules sempre queden curtes per explicar els sentiments”
“ sóc donada a fabular massa, haig d'aturar el cap”

Però en canvi...

“Magradaria ser a dins seu per sentir el que sent , voldria saber fins a quin punt el vaig transformar
com ell em va transformar a mi...
voldria saber si el vaig ferir sense saber-ho i el motiu per poder curar-li la ferida,
o curar la ferida encara que no l'hagues feta jo...

“El seu amor era amor líquid? Tenia data de caducitat? O pel contrari existeix i és viu en la distància?”

Voldria saber què li va passar, o què li passa.
Com acostar-me fins a deixar-lo sense armes ,
com poder dir o fer la cosa justa que feria el clik necessari per què s'obrís la porta necessària”

Ell i jo sempre hem parlat però ens vam quedar sense paraules.

No em dono gaire permís per a plorar. Tanco la meva pena dins una bombolla que viu mitj a la gola, mitj al cor...
No em dono gaire permís per a plorar perquè sento que si s'obre la comporta rajarà un mar que no sè on em portarà i em fa por.
Però la bombolla hi és.
Flota per sobre del dia a dia, de les amistats, del paisatge del lloc i de la circumstància
com si fos d'un altre material i no volgués dissoldre's en la vida que flueix...

Vaig pels llocs i em sorprenen els records. Històries fabuloses viscudes amb ell, plenes de color i llum.
Fotografies boniques i ben fetes que ell em va inspirar i sento que son part de mi, i d'ell , però no hi és, es lluny...
Cançons que em porten a moments, que em porten a emocions, que em porten a fer trontollar la bombolla...
com si volgués explotar...
I jo faig feina i la calmo amb la respiració i amb el pensament.

La bombolla és lluent de tons blancs, blaus i verds com el planeta terra però translúcida, com si fos d'aigua, de líquid, de llàgrimes... Com L'aigua que puja per les meves cames a dins del cor de roca

dissabte, 19 d’octubre de 2013

La tessitura dels antagònics




D’algú com tu no en vull ni sentir parlar. Em recordes massa tot allò que no vull ser, és a dir, em recordes massa allò que jo m’esforço tant en no ser, es a dir: tu i jo som el mateix però en diferents graus de vibració.
Tots ens movem entre el que més ens agrada i el què més odiem, que normalment son dos pols de la mateixa cosa, (contraris). Per exemple: si detestem la grolleria i per tant som molt fins, ens estarem movent dins la tessitura groller-fí. Qui no es mou dins d’aquesta tessitura és probable que ni se’n adoni que algú és groller o que algú és fi. I com aquest exemple molts d’altres.
De fet si no veiem que només és un personatge, és possible que ens hi passem la vida per intentar demostrar que som una cosa i no la contrària.  Parlo de les dues polaritats en la mateixa tessitura. El fred i la calor són els dos extrems de la mateixa corda. Un per poc i l’altre per molt ens parlen de la sensació corporal davant dels graus de temperatura...

Això em fa pensar en una dita que deia la meva àvia: “No hay guarro que no sea escrupuloso” (no sé perquè ho deia en castellà, ella el parlava fatal...coses de l’època que li va tocar viure, imagino)

divendres, 27 de setembre de 2013







Que faig ara amb mi?
Et porto a passejar
al jardí del cor

divendres, 7 de juny de 2013

Hi ha sons massa estridents





Li havien dit unes amigues aficionades a la “new age” que havia de pensar en positiu. Formular les frases correctament, no dir per exemple:
Maleïda gent que em pega empentes!
Sinó:
El món és gran i hi ha espai per tots…
Després va llegir la mateixa idea en alguns llibres d’autoajuda i psicologia.

Per això, quan esquarterava el cadàver d’aquell “quillo” per fer-lo desaparèixer sense que es notés, va pensar que potser havia fet tard. No sabia canviar les frases de negatiu a positiu, era massa complicat…
Què era primer? El pensament? El sentiment? Era potser simultani? 
Perquè no havia pogut frenar l’impuls de matar aquell idiota de la vuvuzela?
No sabía si l’hauria vist algú quan li va etzibar el cop de planxa al cap, o quan l’arrossegava cap al pàrking… Quin trasbals! Esquarterar algú és una feinada, i t’embrutes molt…
Havia comprat  paper de cuina, bosses d’escombraries i un parell d’ampolles de Xampa. Posaria els trossets en sis o set bosses i les llençaria a diversos contenidors del barri. Ben lligades. Quan trobessin a faltar aquell estúpid descerebrat, ja hauria passat el camió de la brossa. Mentrestant, a netejar la sang…
Dies després quan la duien emmanillada cap a Wat ras, intentava canviar les frases que li venien al cap de negatiu a positiu per aconseguir calmar-se: 
No és just! Per: La justícia no és d’aquest món.
Un idiota menys, per: Haurà deixat de patir, pobret.
Vint anys a la presó, per: Vint anys a pensió complerta!
De vegades cal un bon sotrac per aprendre a fer bé les coses…