La Rita és feminista?

Potser si, o potser no. No ho sé del cert.

De fet, el què no pot digerir son els homes competitius (jugant a les carreres en qualsevol aspecte de la seva vida), ni els cridaners (cridant a les portes del bar o quan parlen per telèfon mòbil...), ni els que escupen al terra cada mig minut ( per molt que copiïn als futbolistes), ni els que seuen al metro amb les cames obertes ocupant un seient i pico, ni els que s’afaiten el cap i es tatuen per semblar encara més agressius, ni els que brutegen ni els que tenen casa seva com una cort de porcs, i que vivint amb dones consideren que netejar el WC, escombrar, fregar, cuinar, no son cosa d’homes i no ho fan tot esperant que siguin elles les que finalment es decideixin. Tampoc li agraden els violents, ni els que es fan militars, ni els que violen dones o nens, ni els que maten... En realitat el què la Rita no suporta gens bé son els energúmens, les bèsties. I, per desgràcia, això exclou un munt d’homes. ( i també algunes dones eh?)

Rita ja no te ganes de fer arqueologia per trobar l’home sensible i delicat que potser habita dins de cada un d’ells...No. Ja no. Prefereix estar sola abans que perdre el seu temps intentant tolerar un energumen.

Rita creu que aquests masclets estúpids formen part d’un tros del món abocat a l’autodestrucció.

Que s’ha d’evolucionar cap una altra concepció de la masculinitat.

Sensibilitat, respecte, subtilesa, delicadesa, seran qualitats de l’home del futur. Els que no siguin així no serviran ni per a donants de semen,  ja que qualsevol dona lúcida no triaria mai un donant defectuós.

Si, de vegades Rita és una mica radical. L’altre dia quan varem quedar  li deia:

-Si jo t’entenc Rita, sé el que vols dir. Però és que al món hi ha de tot, tu pretens viure en un món pur, no tocat per la immundícia... i això és impossible! ... en canvi el què sí que és possible és que tu et fixis en tot el què no és així.. que desviïs la teva atenció cap a la bellesa...-

La conversa estava interessant. Vam  començar, com sempre, a divagar sobre teories filosòfiques, percepcions i alternatives...elevant-nos una mica del terrenal.
 Llavors va passar un home i va escopir un moc verdós a la vora de la seva sandàlia...Paciència!

cachemir

Llenço unes preguntes a l’aire, com llavors viatgeres...

Escrivim perquè algú ens llegeixi o bé perquè ho necessitem?

Si un pintor pinta un quadre i no el veu ningú, és igual de maco el quadre?

Existim en la mesura que se’ns reconeix o som quelcom al marge del mon exterior?

La contra de La Vanguardia d’ahir em va fer pensar.

http://www.lavanguardia.com/lacontra/20120521/54296298916/shelley-carson-cierta-herencia-genetica-predispone-a-ser-genio-o-loco.html

Si creem un món de fantasia on marxem nosaltres sols, això és bogería...

Si el creem i el mostrem perquè hi vagi molta gent això és art...

?!

aPARAULA'm

Per celebrar la iniciativa de Víctor Pàmies apadrinaré la paraula MOIXÓ,  el sol fet de pronunciar-la et predisposa a la moixaina. Mai una paraula ha estat per a mi tant fidel al seu portador/a. Moixó és petita, delicada, suau i calentona. Una mica poruga i una mica golafre... Te molts colors i sona tant bé !
Per il.lustrar-la faré servir una foto d'una amiga:

Punxant bombolles

Hi ha gent que s’estranya que tingui ganes de trobar algunes persones que potser fa vint anys o més que no veig...Com si visques en o del passat...no és ben bé així.

Per a mi l’afecte viu en bombolles que m’enduc allà on vaig per sempre...A la bombolla hi viu l’afecte i varies instantànies de moments màgics. De vegades tinc ganes de punxar-ne una per tornar a la vida algú, congelat per la distància, que per a mi va estar, i és, una persona important. ( Hi ha gent que està congelada i que no tinc ganes de despertar...)

M’enduc sorpreses, per suposat.  Algú que ha canviat tant que ja no tenim res a veure.... o algú que no ha canviat gens i tampoc tenim res a veure...Però de vegades és meravellós haver-me atrevit a fer el “Sherlock Holmes” indagar el parador, aparèixer per sorpresa i....punxar la bombolla!

Feia dies que tenia al cap a F. Un pintor de quadres que vaig conèixer quan teníem 20 anys. Érem tres amics surrealistes que no paràvem de riure, inventar i caminar...Caminaven de Nou barris al port, del port al parc Güell, del parc Güell a l’Eixample, de l’Eixample a Montjuïc...Ell era tant especial, tant creatiu... la seva ment viatjava de la fantasia a la realitat  i sense manies s’enduia retalls d’un lloc a l’altre i després els pintava de colors...

D’això... doncs l’altre dia vaig entrar a internet i vaig posar el seu nom.  Qui sap!...Potser s’ha convertit en un pintor famós i ara viu a Manhattan en un Loft que va ser una fabrica tèxtil i fa quadres de 2x2.... O potser viu al Camerun envoltat de selva i pinta quadres vegetals en vestit de bany i xancletes...Tal vegada, cansat de que el món no comprengués les seves obres d’art va ingressar a Essade i es va convertir en un home de negocis implacable i resolutiu...(aquest em costava més de creure...). El seu nom només sortia a la plana web d’un Hotel del centre de Barcelona, on deia que hi havia quadres seus...

Quines ganes de punxar la bombolla!

Aprofitant que l’altre dia estàvem dinant amb un amic a la Boqueria, li vaig explicar la història i es va entusiasmar, havíem d’anar a investigar.... Massa curiositat.

L’Hotel era un edifici de quatre plantes, fruit de la unió de tres edificis iguals, comunicats per dintre. Arreglat però no pompós... A recepció no ens van dir res i amb l’excusa de prendre un cafè ens vam anar introduint al món de F.  Tot era ple dels seus quadres...

Ens vam submergir en els seus colors i les seves formes, com si haguéssim creuat la frontera d’un món paral·lel.  Cada cop estava més segura de que era ell.  Vam arribar una sala que estava tancada on per les vidrieres vam albirar quadres per tot el sostre... eren en perspectiva. El resultat del que veuries mirant cap al cel. Allò s’havia de veure de a prop...A recepció li vaig dir al conserge que volíem veure els quadres. Que potser el pintor era un amic meu al qual feia molt de temps que no veia...El conserge semblava divertit, va dir:  “això no costa gens de descobrir” i va trucar per telèfon a l’artista en persona!...F va venir al cap de poc ( treballava a l’hotel ). Era ell. Em va conèixer de seguida. Semblava tant sorprès i emocionat com nosaltres...

F ens va portar a fer una excursió per l’hotel per veure els quadres que hi havia a les habitacions, i ens explicava la història de cada quadre guarnida amb anècdotes hoteleres i històries personals. Un luxe!

De vegades punxar la bombolla és emocionant!

Un Sant Jordi memorable!

xusma

Em costava de creure que la mateixa gent que protesta contra les retallades i que volen un futur millor i més just cremin contenidors... 

És per això que volia veure el final de la mani de primera mà i no el què diuen als mitjans...

Efectivament els vàndals, ( ja ho facin per voluntat pròpia o per què algú els ha convençut...) son gent amb poc cervell i amb molta adrenalina.

També son covards (n'hi havia uns cridant a una furgó dels municipals: "hijos de puta"... però deu segons més tard en tenien quatre al costat d'ells i llavors no els hi van dir res..)

Igual podrien estar cridant o trencant aparadors del McDonald després d'un partit de futbol. Son gent violent que volen figurar, i demostrar al públic que mascles que son. 

Son pobres mentals que tenen la impressió que fent això son protagonistes d'alguna cosa, en realitat només son uns inconscients i uns inútils. 

És una llàstima que tants cops quan hi ha una reivindicació legítima, aquesta gent desvirtuïn l'acció amb les seves actituds primàries i que a sobre consti testimoni a la premsa.

I una de les coses que més m'empipa és que es tapin la cara. Tapar-se la cara és de covards. És igual qui se la tapi, ja siguin polis, etarres o violents "crema-contenidors". Si son tant mascles com sembla que ensenyin la cara i encaixin les conseqüències, però no. Només son hienes cridaneres i estúpides.

dilema

                                            httpbowstrokes.tumblr.comarchive



No sé si el futur esta molt negre,
o és que ens falta un rotulador blanc...

Quina pel.lícula més dolenta!

Potser vas marxar a temps per no veure tot aquest desastre.

La política que ens han imposat els colonitzadors una vegada més i com s’estan aprofitant de la situació per carregar-se tots els drets què tant esforç us va costar a tots aconseguir. Anem enrere com els crancs, és decebedor llegir el diari. Les idees i les paraules catastrofistes van de ment en ment i de boca en boca, en forma de lament, materialitzant la negror...

No m’atreveixo ni a pensar per no contribuir a l’espiral xuclador.

Això és el futur. Ben lluny dels cotxes voladors i els hivernacles a mart, lluny de replicants i robots que et fan les feines de casa. El futur va marxa enrere perseguint-nos i no es cansa de dir el mateix, però ningú no veu el goril.la que passa per darrera del mag que fa els trucs, només li miren les mans