La Rita em va dir:
-vull parlar amb tu, però anem fins aquella roca que te un forat en forma de cor,…Ja veuràs, quan hi arriba l'aigua del mar passa pel forat amb tot el seu impetu i fa un sortidor, quan l'onada se'n va queda un forat que t'ensenya com són les profunditats marines.
Quan vam trobar la roca ella es va treure els pantalons i les sabates i va seure amb els peus dins el forat.
-He après,a donar espai, aire, llibertat o bè m'estic reprimint de dir el que voldria dir i no goso?
Una part de mi no està gens d'acord a no entendre el perquè...
Faig les meves reflexions:
“De vegades no sabem el perquè de les coses i potser no el sabrem mai, però la vida continua... “
“si t'haguessin dit que la vostra història d'amor duraria dos anys només, l'hauries volguda o hauries dit no, gràcies?”
“ el què jo sento és per a mi la veritat, mai no sabré el que sent un altre perquè no sóc dins seu i les paraules sempre queden curtes per explicar els sentiments”
“ sóc donada a fabular massa, haig d'aturar el cap”
Però en canvi...
“Magradaria ser a dins seu per sentir el que sent , voldria saber fins a quin punt el vaig transformar com ell em va transformar a mi...
Voldria saber si el vaig ferir sense saber-ho i el motiu per poder curar-li la ferida, o curar la ferida encara que no l'hagues feta jo...
“El seu amor era amor líquid? Tenia data de caducitat? O pel contrari existeix i és viu en la distància?”
Voldria saber què li va passar, o què li passa.
Com acostar-me fins a deixar-lo sense armes , com poder dir o fer la cosa justa que feria el clik necessari per què s'obrís la porta necessària”
Ell i jo sempre hem parlat però ens vam quedar sense paraules.
No em dono gaire permís per a plorar. Tanco la meva pena dins una bombolla que viu mitj a la gola, mitj al cor...
No em dono gaire permís per a plorar perquè sento que si s'obre la comporta rajarà un mar que no sè on em portarà i em fa por.
Però la bombolla hi és.
Flota per sobre del dia a dia, de les amistats, del paisatge del lloc i de la circumstància com si fos d'un altre material i no volgués dissoldre's en la vida que flueix...
Vaig pels llocs i em sorprenen els records. Històries fabuloses viscudes amb ell, plenes de color i llum.
Fotografies boniques i ben fetes que ell em va inspirar i sento que son part de mi, i d'ell , però no hi és, es lluny...
Cançons que em porten a moments, que em porten a emocions, que em porten a fer trontollar la bombolla, com si volgués explotar.
I jo faig feina i la calmo amb la respiració i amb el pensament.
La bombolla és lluent de tons blancs, blaus i verds com el planeta terra però translúcida, com si fos d'aigua, de líquid, de llàgrimes...
Com L'aigua que puja per les meves cames a dins del cor de roca.
