dissabte, 23 d’agost de 2014

Del que em va explicar la Rita a la platja dels bufadors sobre un gran amor seu que no es va acomiadar







La Rita em va dir:
_ vull parlar amb tu, però anem fins aquella roca que te un forat en forma de cor,...ja veuràs, quan hi arriba l'aigua del mar passa pel forat amb tot el seu impetu i fa un sortidor …quan l'onada se'n va queda un forat que t'ensenya com són les profunditats marines._

Quan vam trobar la roca ella es va treure els pantalons i les sabates i va seure amb els peus dins el forat.

He après, va dir, a donar espai, aire, llibertat o bè m'estic reprimint de dir el que voldria dir i no goso?
Una part de mi no està gens d'acord a no entendre el perquè...

Faig les meves reflexions:

“De vegades no sabem el perquè de les coses i potser no el sabrem mai, però la vida continua... “
“si t'haguessin dit que la vostra història d'amor duraria dos anys només, l'hauries volguda o hauries dit no, gràcies?”
“ el què jo sento és per a mi la veritat, mai no sabré el que sent un altre perquè no sóc dins seu i les paraules sempre queden curtes per explicar els sentiments”
“ sóc donada a fabular massa, haig d'aturar el cap”

Però en canvi...

“Magradaria ser a dins seu per sentir el que sent , voldria saber fins a quin punt el vaig transformar
com ell em va transformar a mi...
voldria saber si el vaig ferir sense saber-ho i el motiu per poder curar-li la ferida,
o curar la ferida encara que no l'hagues feta jo...

“El seu amor era amor líquid? Tenia data de caducitat? O pel contrari existeix i és viu en la distància?”

Voldria saber què li va passar, o què li passa.
Com acostar-me fins a deixar-lo sense armes ,
com poder dir o fer la cosa justa que feria el clik necessari per què s'obrís la porta necessària”

Ell i jo sempre hem parlat però ens vam quedar sense paraules.

No em dono gaire permís per a plorar. Tanco la meva pena dins una bombolla que viu mitj a la gola, mitj al cor...
No em dono gaire permís per a plorar perquè sento que si s'obre la comporta rajarà un mar que no sè on em portarà i em fa por.
Però la bombolla hi és.
Flota per sobre del dia a dia, de les amistats, del paisatge del lloc i de la circumstància
com si fos d'un altre material i no volgués dissoldre's en la vida que flueix...

Vaig pels llocs i em sorprenen els records. Històries fabuloses viscudes amb ell, plenes de color i llum.
Fotografies boniques i ben fetes que ell em va inspirar i sento que son part de mi, i d'ell , però no hi és, es lluny...
Cançons que em porten a moments, que em porten a emocions, que em porten a fer trontollar la bombolla...
com si volgués explotar...
I jo faig feina i la calmo amb la respiració i amb el pensament.

La bombolla és lluent de tons blancs, blaus i verds com el planeta terra però translúcida, com si fos d'aigua, de líquid, de llàgrimes... Com L'aigua que puja per les meves cames a dins del cor de roca

7 comentaris:

Elfreelang ha dit...

malenconiós i malgrat tot tendre....
quan de temps sense llegir-te!

Helena Bonals ha dit...

Els grans amors que s'acomiaden, tot i que segurament no seran mai en plural.

parèntesi ha dit...

Si elfree temps de revolta per dins i per fora

parèntesi ha dit...

i els que no s'acomiaden, si, i espero que no pluralegin per el be de la rita que te el costum se submergir-se i després costa d'aixugar tanta cosa molla...

el paseante ha dit...

El mar necesita molt de temps per fer un forat a la roca en forma de cor. En canvi, una persona en té prou amb dos anys per fer un forat al cor en forma de roca.

parèntesi ha dit...

Em pregunto on va a parar tot l'amor donat i rebut...Se'n va com l'aigua quan xuclen els bufadors? Alimenta el món dels somnis? Fa creixer flors en alguna selva remota i per aixó no ens n'adonem?
Gràcies per comentar Paseante, quan de temps...Agut i sensible, com no?

Núria ha dit...

He interpretat els teus pensaments en veu alta com un sotrac (o un parèntesi)en la teva vida. Espero i desitjo que la bombolla que empara tants records -exploti o no- no sigui obstacle per a noves i encoratgedores vivències.