dilluns, 21 de gener de 2013

Els dòbermans i jo





El cas és que em vaig quedar sola en aquella gran casa al mig del bosc. Bé, sola no, amb aquells dos dòbermans als quals no mirava. Feia veure que no els veia, potser així ells tampoc no em veien a mi... Em van ensumar durant la presentació, jo frisava perquè no se'm notés la por que em feien. ( quina olor fa la por?). A la que em vaig quedar sola amb ells vaig utilitzar el xantatge estomacal, els hi vaig donar un trosset de formatge a cada un. Van remenar el cul, perquè de cua no en tenen els dòbermans o potser sí que en tenen d'origen però algú les hi talla de petits juntament amb les orelles perquè semblin mes agressius...  en fi!
Ja feia una hora que cuinava en la més absoluta solitud, quan es va desencadenar una tempesta mítica. El que faltava!, vaig pensar. Llamps crepitant a deu o vint metres, trons escandalosos com la ira de deu...Llavors vaig sentir que rascaven la porta. Eren ells. Els dòbermans amb les escasses orelles guerxes i cara de terror, ploriquejant... Venien a refugiar-se sota la taula de la cuina. 
Ara que ja ha passat temps els recordo amb les potes tapant-se les orelles i tancant els ulls però em reconec guarnidora de realitats.... També em veig a mi entre els dos dòbermans, ajaguts tots sota la taula i tots tres tremolant fins que no va acabar tot...Desprès ja vam ser amics.