dissabte, 19 d’octubre de 2013

La tessitura dels antagònics




D’algú com tu no en vull ni sentir parlar. Em recordes massa tot allò que no vull ser, és a dir, em recordes massa allò que jo m’esforço tant en no ser, es a dir: tu i jo som el mateix però en diferents graus de vibració.
Tots ens movem entre el que més ens agrada i el què més odiem, que normalment son dos pols de la mateixa cosa, (contraris). Per exemple: si detestem la grolleria i per tant som molt fins, ens estarem movent dins la tessitura groller-fí. Qui no es mou dins d’aquesta tessitura és probable que ni se’n adoni que algú és groller o que algú és fi. I com aquest exemple molts d’altres.
De fet si no veiem que només és un personatge, és possible que ens hi passem la vida per intentar demostrar que som una cosa i no la contrària.  Parlo de les dues polaritats en la mateixa tessitura. El fred i la calor són els dos extrems de la mateixa corda. Un per poc i l’altre per molt ens parlen de la sensació corporal davant dels graus de temperatura...

Això em fa pensar en una dita que deia la meva àvia: “No hay guarro que no sea escrupuloso” (no sé perquè ho deia en castellà, ella el parlava fatal...coses de l’època que li va tocar viure, imagino)

divendres, 27 de setembre de 2013







Que faig ara amb mi?
Et porto a passejar
al jardí del cor

divendres, 7 de juny de 2013

Hi ha sons massa estridents





Li havien dit unes amigues aficionades a la “new age” que havia de pensar en positiu. Formular les frases correctament, no dir per exemple:
Maleïda gent que em pega empentes!
Sinó:
El món és gran i hi ha espai per tots…
Després va llegir la mateixa idea en alguns llibres d’autoajuda i psicologia.

Per això, quan esquarterava el cadàver d’aquell “quillo” per fer-lo desaparèixer sense que es notés, va pensar que potser havia fet tard. No sabia canviar les frases de negatiu a positiu, era massa complicat…
Què era primer? El pensament? El sentiment? Era potser simultani? 
Perquè no havia pogut frenar l’impuls de matar aquell idiota de la vuvuzela?
No sabía si l’hauria vist algú quan li va etzibar el cop de planxa al cap, o quan l’arrossegava cap al pàrking… Quin trasbals! Esquarterar algú és una feinada, i t’embrutes molt…
Havia comprat  paper de cuina, bosses d’escombraries i un parell d’ampolles de Xampa. Posaria els trossets en sis o set bosses i les llençaria a diversos contenidors del barri. Ben lligades. Quan trobessin a faltar aquell estúpid descerebrat, ja hauria passat el camió de la brossa. Mentrestant, a netejar la sang…
Dies després quan la duien emmanillada cap a Wat ras, intentava canviar les frases que li venien al cap de negatiu a positiu per aconseguir calmar-se: 
No és just! Per: La justícia no és d’aquest món.
Un idiota menys, per: Haurà deixat de patir, pobret.
Vint anys a la presó, per: Vint anys a pensió complerta!
De vegades cal un bon sotrac per aprendre a fer bé les coses…

dissabte, 1 de juny de 2013

Sudoku




Fa molt temps que no escric...
M'ha agafat per fer “sudokus”. Si, ja ho sé, és poc creatiu...
Però el fet de posar números a les caselles en l'ordre adequat, em relaxa. 

Els númerosdel u al nou, tenen un lloc i només un on encaixen, no com tantes coses subjectes al atzar i a les conveniències del executor de torn.
Últimament pateixo per tot. Per el medi ambient, per la feina, per on ens duran tots aquests delinqüents que ens governen, per si ho retallaran tot o deixaran alguna cosa sencera, pels transgènics, per la pluja radioactiva, pels indigents, per la sobreexplotació dels recursos, per les malalties, per l'excessiva ambició, perquè som masses, per la violència de gènere i la de nombre...
Parlant de nombres...

En els sudokus, els nombres no es barallen per quedar-se amb el quadrat del veí, ni el quatre mata al sis perquè se li ha assegut a sobre ja fa massa i no vol marxar, ni l'u creien-se el més important fa que el nou, el darrer de la fila, li pinti el nínxol de color daurat per marcar la diferència per els segles dels segles...cada nombre te el seu lloc i tot encaixa...avui ets aquí, demà allà, res és ni millor ni pitjor...
Tal vegada les matemàtiques varen néixer no de la necessitat de portar els comptes sinó de la necessitat de relaxar-se davant de tanta incertesa (¿!)

dilluns, 21 de gener de 2013

Els dòbermans i jo





El cas és que em vaig quedar sola en aquella gran casa al mig del bosc. Bé, sola no, amb aquells dos dòbermans als quals no mirava. Feia veure que no els veia, potser així ells tampoc no em veien a mi... Em van ensumar durant la presentació, jo frisava perquè no se'm notés la por que em feien. ( quina olor fa la por?). A la que em vaig quedar sola amb ells vaig utilitzar el xantatge estomacal, els hi vaig donar un trosset de formatge a cada un. Van remenar el cul, perquè de cua no en tenen els dòbermans o potser sí que en tenen d'origen però algú les hi talla de petits juntament amb les orelles perquè semblin mes agressius...  en fi!
Ja feia una hora que cuinava en la més absoluta solitud, quan es va desencadenar una tempesta mítica. El que faltava!, vaig pensar. Llamps crepitant a deu o vint metres, trons escandalosos com la ira de deu...Llavors vaig sentir que rascaven la porta. Eren ells. Els dòbermans amb les escasses orelles guerxes i cara de terror, ploriquejant... Venien a refugiar-se sota la taula de la cuina. 
Ara que ja ha passat temps els recordo amb les potes tapant-se les orelles i tancant els ulls però em reconec guarnidora de realitats.... També em veig a mi entre els dos dòbermans, ajaguts tots sota la taula i tots tres tremolant fins que no va acabar tot...Desprès ja vam ser amics.