divendres, 30 de novembre de 2012

"Alfombras voladoras"








Vam veure una escullera feta amb blocs de ciment nous amb nanses, sense líquens ni algues. Una placafotovoltaica alçada i inclinada d'uns cent o cent cinquanta metres quadrats. Sota la placa hi havia una gent amb focus i càmeres, probablement gravant un espot publicitari. Una màquina treia fum... A excepció de la gent de l'espot i quatre treballadors que en una drassana pulien el casc d'unes embarcacions no hi havia quasi ningú. 
El vaixell va avançar a cinc nusos en direcció al pantalà. Ens van avisar per radio que teníem l'amarrador 217, Al 216 hi havia un iot de luxe d'uns 50 metres d'eslora (completament buit també), al costat seu el nostre barco semblava una joguina que li havia caigut a l'aigua a algun nen.
Vam atracar el vaixell i vam baixar amb l'esperança de trobar un restaurant o qualsevol lloc per fer-hi un mos, no havíem menjat res des que vam sortir de Mallorca, a ningú li venien de gust ja les galetes remollides.
El vent xiulava fent xocar les cordes dels pals de tots els velers ignorats per 
l'hibern. Semblava un desert. Davant del vaixell teníem un edifici de tres plantes a mig construir. Amb parets, sostre, portes i finestres però mai havien estat ocupats. A la part de sota tot eren naus buides, creades com per a encabir-hi algun dia un negoci. De tant en tant alguna nau tenia vidrieres i algun logotip a la porta però sense res a dins...
Llavors de reüll vaig veure, 
entre mig d'unes atzavares, un cartell discret, gairebé invisible amb lletra lligada "alfombras    voladoras". Vaig tornar enrere per comprovar que no m'havia equivocat. "alfombras  voladoras"... així, amb un bon espai entrealfombras i voladoras com si l'espai fos un abisme al qual podies abocar-te, si eres valent... Jo no era valenta però sí molt curiosa i vaig apropar-me a la porta.

-Ara vinc!- vaig cridar als companys.
La botiga era buida. No tenia porta. Nomes tenia aparadors i eren buits...
No m'estranya, vaig pensar...Els les hi han tret de les mans, les catifes!
Em vaig quedar una estona mirant l'abisme entre "alfombras" i "voladoras" una mica trista, com si hagués fet tard...sentia els batecs del cor com el compàs d'un metrònom inexorable...
-Bonjur madamme! Va dir un home darrera meu.
-Moi je suis Al ben Jamal, Li deixo aquest trasto aquí. Tinc molta pressa i no em puc esperar. Quan vinguin els de la botiga els hi diu que no va bé! Jo volia anar al nord no pas al sud!. Pardon mais je n'ai pas le temps pour perdre. Merci, merci....
I va marxar sense esperar resposta. "Jo no sóc de la botiga" li anava a dir... massa tard.
Vaig deixar la catifa en un raconet de la botiga i vaig córrer a trobar els companys que havien localitzat un frankfurt de mala mort a l'altre banda del cinturó...
De tornada vaig agafar la catifa que encara hi era, feia olor d'encens i canyella,...me la vaig emportar al vaixell.

-Una altra andròmina? Van dir els companys amb cara de paciència infinita...
-Sempre he volgut anar cap al sud, el fred no m'agrada.

dimarts, 13 de novembre de 2012

Oferta de feina




Va pensar que aquell estiu seria diferent. No imaginava fins a quin punt. 
Feia temps que buscava feina però malgrat les seves dues carreres i el seu postgrau, no aconseguia convèncer ningú de que convenia contractar-lo...Uns per massa experimentat, uns altres per massa poc...
Va veure aquell anunci: "Es busquen homes-dones joves en bona forma, sense lligams familiars ni obligacions. Disponibilitat per viatjar"
Que hi tenia a perdre?. Res no el lligava en aquell moment a la ciutat.
Els pares morts recentment, un germà amb qui no parlava de feia temps sinó era per treure'l d'algun assumpte tèrbol. La noia que li havia demanat un temps de distanciament per replantejar la seva rel.lació...
Deixaria el seu company de pis al càrrec per un temps. Potser això li feia tenir una visió distanciada i objectiva del món.
Va presentar-se a l'entrevista tal i com anava, d'esport i sense haver-se preparat cap guió. L'anunci deia: numero 16, soterrani 3, porta B del carrer Rasos de Peguera. Va consultar el GPS del mòbil, i s'hi va encaminar. 
El barri era francament sinistre, un suburbi de mala mort de la zona nord de Barcelona. Ell malgrat no anar arreglat desentonava amb aquella roba de marca, va posar-se la caputxa de la dessuadora, mirant a terra i escopint de tant en tant, per no desentonar. 
El numero 16 del carrer no es veia gaire bé, els graffittis havien cobert la zona amb tot de signatures que no s'entenien, però finalment el va trobar. La porta era oberta i va rebre una empenta i un renec al girar per baixar les escales...
Soterrani 3. Sentia una baralla a crits darrera d'una porta i uns nens plorant...No semblava el lloc típic per fer una entrevista de feina. 
Porta B, va trucar. Un home cepat amb ulleres fosques va obrir la porta i li va senyalar unes cadires de plàstic apilables, sense cap comentari. 
Després d'uns vint minuts aquell mateix home el va fer passar a un despatx amb llum artificial on una de les parets era un vidre fosc...massa pel.lícules de gènere negre?... 
Va estar a un tris de fugir corrent. Llavors va entrar una dona d'una edat indefinida, amb els cabells blancs i els ulls completament negres. Anava amb una granota cenyida amb cremallera li va encaixar la mà i sense deixar de mirar-lo als ulls va començar a fer-li una sèrie de preguntes. Com es diu? Data de naixement? Estat civil? Estudis? Alguna medicació?...Ella no apuntava res i Ell va començar a notar un cert abandó de la voluntat,...un formigueig càlid a les extremitats...Una mena de son dolça... L'últim que recorda Martí és que aquella mateixa dona li prenia una mostra de sang, després va quedar adormit.
Quan va despertar era en una sala en penombra. La sala era plena de llits com el seu, llits tipus càpsula (semblant a la pel·lícula 2001 L'odissea de l'espai). A cada llit hi havia una persona hipotèticament dormida...va intentar aixecar-se però no sabia com obrir la tapa i a més estava connectat a una via intravenosa...Estranyament no tenia ni por ni rebel·lia. Li devien haver posat un tranquil·litzant en aquell sèrum. Es va tornar a adormir una estona fins que el va despertat un soroll de motor i una pressió a les orelles... llavors va veure per una mena d'escotilla com es feia de dia. Va veure la terra fent-se cada cop més petita... Altre cop la son.
Va perdre la noció del temps.No hagués pogut dir si van passar dues hores o dos dies.
Pssssttt... van obrir-se les tapes. Una brigada de personatges amb granota i el cabell blanc van entrar a la sala i van anar treien les vies a la gent... un o dos que van revelar-se van rebre una descàrrega i van caure a terra no sé si dormint o morts. Els demés van callar i es deixaven fer. Els hi van donar un bol de no se quina pasta que van engol.lir amb ansia i després els van posar un aparell a l'orella i els van portar a una sala on van projectar-los un documental. Els espectadors eren homes i dones de 20 a 30 anys. 
Pel que li va semblar entendre els portaven a un planeta semblant a la terra on tenien la intenció de fer que es reproduïssin entre ells. Els nous exemplars servirien de mà d'obra a diversos punts de la Via Làctia.
Una granja d'humans?
Cadescú tindria varies parelles, per assegurar la procreació, un cop la descendència estigués en edat de treballar els assignarien una feina. Amb totes les necessitats bàsiques cobertes.
S'ho va rumiar...li va semblar un bon negoci. 
Últimament a la terra costava fins i tot ser esclau.