divendres, 30 de novembre de 2012

"Alfombras voladoras"








Vam veure una escullera feta amb blocs de ciment nous amb nanses, sense líquens ni algues. Una placafotovoltaica alçada i inclinada d'uns cent o cent cinquanta metres quadrats. Sota la placa hi havia una gent amb focus i càmeres, probablement gravant un espot publicitari. Una màquina treia fum... A excepció de la gent de l'espot i quatre treballadors que en una drassana pulien el casc d'unes embarcacions no hi havia quasi ningú. 
El vaixell va avançar a cinc nusos en direcció al pantalà. Ens van avisar per radio que teníem l'amarrador 217, Al 216 hi havia un iot de luxe d'uns 50 metres d'eslora (completament buit també), al costat seu el nostre barco semblava una joguina que li havia caigut a l'aigua a algun nen.
Vam atracar el vaixell i vam baixar amb l'esperança de trobar un restaurant o qualsevol lloc per fer-hi un mos, no havíem menjat res des que vam sortir de Mallorca, a ningú li venien de gust ja les galetes remollides.
El vent xiulava fent xocar les cordes dels pals de tots els velers ignorats per 
l'hibern. Semblava un desert. Davant del vaixell teníem un edifici de tres plantes a mig construir. Amb parets, sostre, portes i finestres però mai havien estat ocupats. A la part de sota tot eren naus buides, creades com per a encabir-hi algun dia un negoci. De tant en tant alguna nau tenia vidrieres i algun logotip a la porta però sense res a dins...
Llavors de reüll vaig veure, 
entre mig d'unes atzavares, un cartell discret, gairebé invisible amb lletra lligada "alfombras    voladoras". Vaig tornar enrere per comprovar que no m'havia equivocat. "alfombras  voladoras"... així, amb un bon espai entrealfombras i voladoras com si l'espai fos un abisme al qual podies abocar-te, si eres valent... Jo no era valenta però sí molt curiosa i vaig apropar-me a la porta.

-Ara vinc!- vaig cridar als companys.
La botiga era buida. No tenia porta. Nomes tenia aparadors i eren buits...
No m'estranya, vaig pensar...Els les hi han tret de les mans, les catifes!
Em vaig quedar una estona mirant l'abisme entre "alfombras" i "voladoras" una mica trista, com si hagués fet tard...sentia els batecs del cor com el compàs d'un metrònom inexorable...
-Bonjur madamme! Va dir un home darrera meu.
-Moi je suis Al ben Jamal, Li deixo aquest trasto aquí. Tinc molta pressa i no em puc esperar. Quan vinguin els de la botiga els hi diu que no va bé! Jo volia anar al nord no pas al sud!. Pardon mais je n'ai pas le temps pour perdre. Merci, merci....
I va marxar sense esperar resposta. "Jo no sóc de la botiga" li anava a dir... massa tard.
Vaig deixar la catifa en un raconet de la botiga i vaig córrer a trobar els companys que havien localitzat un frankfurt de mala mort a l'altre banda del cinturó...
De tornada vaig agafar la catifa que encara hi era, feia olor d'encens i canyella,...me la vaig emportar al vaixell.

-Una altra andròmina? Van dir els companys amb cara de paciència infinita...
-Sempre he volgut anar cap al sud, el fred no m'agrada.

6 comentaris:

Elfreelang ha dit...

per cert queden catifes voladores ?

Francesca ha dit...

:) M'ha agradat. Si aquestes coses passen quan surts de Mallorca imagina't dins l'illa! :) Abraçada!

fra miquel ha dit...

M'has deixat intrigat amb l'espai entre les dos paraules...
Però potser no tenia tanta importància.
Jo pensava que les catifes voladores les podies dirigir cap a on volies anar!
Envia postal des del sur!!!
;o)
B7s

Bibliotecària 1 ha dit...

molt original! i si...el fas una mica més llarg? perque penso que dóna joc, la teva història. Si veus que viatges al sud la mar de bé, pensa que, amb les vagues previstes ara pels pilots, o després els controladors, potser podries ser una emprenedora i organitzar viatges ecològics i a mida!

parèntesi ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
parèntesi ha dit...

Elfree, francesca, fra, bibliotecária...Un repte:
On aniria la vostra catifa, en el cas que la botiga en rebés una altra remesa? Que us endurieu dalt per si de cas?