dimarts, 22 de maig de 2012

cachemir




Llenço unes preguntes a l’aire, com llavors viatgeres...
Escrivim perquè algú ens llegeixi o bé perquè ho necessitem?
Si un pintor pinta un quadre i no el veu ningú, és igual de maco el quadre?
Existim en la mesura que se’ns reconeix o som quelcom al marge del mon exterior?
La contra de La Vanguardia d’ahir em va fer pensar.
http://www.lavanguardia.com/lacontra/20120521/54296298916/shelley-carson-cierta-herencia-genetica-predispone-a-ser-genio-o-loco.html
Si creem un món de fantasia on marxem nosaltres sols, això és bogería...
Si el creem i el mostrem perquè hi vagi molta gent això és art...
?!

6 comentaris:

el sofà taronja ha dit...

Bones preguntes!!!! crec que ningú es posaria d'acord alhora de contestar-la. Per mi és un 50% i 50%. a tothom li agrada la valoració, la exposició, el reconeixement i la lliure creació.

Francesca ha dit...

Som éssers socials i som éssers creatius, necessitam la individualitat creativa però també el compartir i l'expressar. Jo crec que en privat pot ser igual de manco, el quadre, però la mirada dels altres li donarà una major brillantor, més llum, més presència.
Per altra banda, si algú s'inventa un món imaginari en privat o en públic, conscient que és imaginari, no hi ha bogeria per cap banda, pens jo...sols creativitat. Qüestions difícils, les que planteges avui...

parèntesi ha dit...

Potser sí sofà. i mentrestant millor produir que "rinxolar el rínxol del cachemir"... això sí, amb consciència oi Francesca? No fos que passegéssim massa a la vora de l'abisme...
petonets i gràcies per llegir i comentar. El meu 50% s'anima a fer quelcom més!

martí ha dit...

Una gran Contra, la de l'alter dia.

Mira, penso que escrivim per necessitat, com el pintor pinta per expressar-se. Altra cosa és (i és el que penso) que el cercle de l'obra no es tanqui fins que hi hagi un receptor. És en aquest punt on l'obra la podríem considerar acabada.

Igual encara enredo més la troca... ;-)

el paseante ha dit...

Penso que l'art és com la comunicació. Cal un emisor i un receptor (que s'intercanvien els papers en el decurs de la conversa). En cas contrari, és com parlar sol. Però potser estic equivocat.

parèntesi ha dit...

Ostres, veig bastanta unanimitat en les opinions... potser teniu raó.
L'any passat vaig haver d'anar a treure el què quedava en el pis d'una senyora que va morir i s'havia de tornar a llogar. La dona era artista pintava, feia esmalts, poesia.. molt bonic, però tot allò no ho van tocar els qui van "buidar" el pis...aquelles obres no eren considerades com cosa de valor.:S