Ahhh! no, siusplau!

T'imagines?...

"Alfombras voladoras"

“Alfombras   Voladoras”


Vam veure una escullera feta amb blocs de ciment nous amb nanses, sense líquens ni algues. Una placa fotovoltaica alçada i inclinada d'uns cent o cent cinquanta metres quadrats. Sota la placa hi havia una gent amb focus i càmeres, probablement gravant un espot publicitari. Una màquina treia fum...
A excepció de la gent del port i quatre treballadors que en una drassana polia el casc d'unes embarcacions no hi havia quasi ningú.
El vaixell va avançar a cinc nusos en direcció al pantalà. Ens van avisar per ràdio que teníem l'amarrador 217, Al 216 hi havia un iot de luxe de 200 metres d'eslora (completament buit també), al costat seu la nostra nau semblava una joguina que li havia caigut a l'aigua a algun nen.
Vam atracar el vaixell i vam baixar amb l'esperança de trobar un restaurant o qualsevol lloc per fer-hi un mos, no havíem menjat res des que vam sortir de Mallorca, a ningú li venien de gust ja les galetes remollides.
El vent xiulava fent xocar les cordes dels pals de tots els velers ignorats a l'hivern. Allò semblava un desert. Davant del vaixell teníem un edifici de tres plantes a mig construir. Amb parets, sostre, portes i finestres però mai havien estat ocupats. A la part de sota tot eren naus buides, creades com per a encabir-hi algun dia un negoci. De tant en tant alguna nau tenia vidrieres i algun logotip a la porta però sense res a dins...
Llavors de reüll vaig veure, entremig d'unes atzavares, un cartell discret amb lletra lligada "alfombras voladoras". Vaig tornar enrere per comprovar que no m'havia equivocat. "alfombras voladoras" així amb un bon espai entre "alfombras" i "voladoras" com si l'espai fos un pou al qual podies abocar-te, si eres valent... Jo no era valenta però sí molt curiosa i vaig apropar-me a la porta.
- Ara vinc!- vaig cridar als companys.
La botiga era buida. No tenia porta. Només tenia aparadors i eren buits...
No m'estranya, vaig pensar... Els les hi han tret de les mans les catifes!
Em vaig quedar una estona mirant l'abisme entre "alfombras" i "voladoras" una mica trista, com si hagués fet tard... Sentia els batecs del cor com el compàs d'un metrònom inexorable...
- Bonjur madamme! Va dir un home al meu darrera.
- Moi je suis Al ben Jamal, Li deixo aquest trasto aquí. Tinc molta pressa i no em puc esperar. Quan vinguin els de la botiga els hi diu que no va bé! Jo volia anar al nord no pas al sud! Pardon mais je n'ai pas le temps pour perdre. Merci, merci....
I va marxar sense esperar resposta. "Jo no sóc de la botiga" li anava a dir... massa tard.
Vaig deixar la catifa en un raconet de la botiga i vaig córrer a trobar els companys que havien localitzat un frankfurt de mala mort a l'altra banda del cinturó...
De tornada vaig agafar la catifa que encara hi era, feia olor d'encens i canyella i me la vaig emportar al vaixell...
- Una altra andròmina? Van dir els companys amb cara de paciència infinita...
- Sempre he volgut anar cap al sud, el fred no m'agrada gens.

Oferta de feina

Va pensar que aquell estiu seria diferent. No imaginava fins a quin punt.
Feia temps que buscava feina però malgrat les seves dues carreres i el seu postgrau, no aconseguia convèncer ningú de que convenia contractar-lo...Uns per massa experimentat, uns altres per massa poc...
Va veure aquell anunci: "Es busquen homes-dones joves en bona forma, sense lligams familiars ni obligacions. Disponibilitat per viatjar"
Que hi tenia a perdre?. Res no el lligava en aquell moment a la ciutat.
Els pares morts recentment, un germà amb qui no parlava de feia temps sinó era per treure'l d'algun assumpte tèrbol. La noia que li havia demanat un temps de distanciament per replantejar la seva rel.lació...
Deixaria el seu company de pis al càrrec per un temps. Potser això li feia tenir una visió distanciada i objectiva del món.
Va presentar-se a l'entrevista tal i com anava, d'esport i sense haver-se preparat cap guió. L'anunci deia: numero 16, soterrani 3, porta B del carrer Rasos de Peguera. Va consultar el GPS del mòbil, i s'hi va encaminar.
El barri era francament sinistre, un suburbi de mala mort de la zona nord de Barcelona. Ell malgrat no anar arreglat desentonava amb aquella roba de marca, va posar-se la caputxa de la dessuadora, mirant a terra i escopint de tant en tant, per no desentonar.
El numero 16 del carrer no es veia gaire bé, els graffittis havien cobert la zona amb tot de signatures que no s'entenien, però finalment el va trobar. La porta era oberta i va rebre una empenta i un renec al girar per baixar les escales...
Soterrani 3. Sentia una baralla a crits darrera d'una porta i uns nens plorant...No semblava el lloc típic per fer una entrevista de feina.
Porta B, va trucar. Un home cepat amb ulleres fosques va obrir la porta i li va senyalar unes cadires de plàstic apilables, sense cap comentari.
Després d'uns vint minuts aquell mateix home el va fer passar a un despatx amb llum artificial on una de les parets era un vidre fosc...massa pel.lícules de gènere negre?...
Va estar a un tris de fugir corrent. Llavors va entrar una dona d'una edat indefinida, amb els cabells blancs i els ulls completament negres. Anava amb una granota cenyida amb cremallera li va encaixar la mà i sense deixar de mirar-lo als ulls va començar a fer-li una sèrie de preguntes. Com es diu? Data de naixement? Estat civil? Estudis? Alguna medicació?...Ella no apuntava res i Ell va començar a notar un cert abandó de la voluntat,...un formigueig càlid a les extremitats...Una mena de son dolça... L'últim que recorda Martí és que aquella mateixa dona li prenia una mostra de sang, després va quedar adormit.
Quan va despertar era en una sala en penombra. La sala era plena de llits com el seu, llits tipus càpsula (semblant a la pel·lícula 2001 L'odissea de l'espai). A cada llit hi havia una persona hipotèticament dormida...va intentar aixecar-se però no sabia com obrir la tapa i a més estava connectat a una via intravenosa...Estranyament no tenia ni por ni rebel·lia. Li devien haver posat un tranquil·litzant en aquell sèrum. Es va tornar a adormir una estona fins que el va despertat un soroll de motor i una pressió a les orelles... llavors va veure per una mena d'ull de bou com es feia de dia. Va veure la terra fent-se cada cop més petita... Altre cop la son.
Va perdre la noció del temps.No hagués pogut dir si van passar dues hores o dos dies.
Pssssttt... van obrir-se les tapes. Una brigada de personatges amb granota i el cabell blanc van entrar a la sala i van anar treien les vies a la gent... un o dos que van revelar-se van rebre una descàrrega i van caure a terra no sé si dormint o morts. Els demés van callar i es deixaven fer. Els hi van donar un bol de no se quina pasta que van engol.lir amb ansia i després els van posar un aparell a l'orella i els van portar a una sala on van projectar-los un documental. Els espectadors eren homes i dones de 20 a 30 anys.
Pel que li va semblar entendre els portaven a un planeta semblant a la terra on tenien la intenció de fer que es reproduïssin entre ells. Els nous exemplars servirien de mà d'obra a diversos punts de la Via Làctia.
Una granja d'humans? Era Asimov un visionari?
Cadescú tindria varies parelles, per assegurar la procreació, un cop la descendència estigués en edat de treballar els assignarien una feina. Amb totes les necessitats bàsiques cobertes.
S'ho va rumiar...li va semblar un bon negoci.
Últimament a la terra costava fins i tot ser esclau.

Ritmo de la noche

Ring,Ring,Ring...-Aquest és el contestador automàtic de l'Olga, deixa el teu missatge després del senyal. Piiiii:
-Hola Olga, sóc la Rita. 

Ahir al vespre vaig rebre una trucada. Era l'August, te'n recordes? Aquell que parlava amb els gossos i els nens en edat de xumet (el portessin o no). 

Va dir-me que havia somniat que jo estava trista... Li ho vaig confirmar. Feia dies que em trobava en una mena de letargia, un enclaustrament auto-defensiu que aconseguia mantenir-me al marge de les invasions alienes però que no em deixava expandir-me a voluntat. Me'n vaig adonar un dia que em van venir ganes de ballar i de cop vaig parar en sec. No podia ballar i divertir-me mentre hi hagués tanta gent passant-ho malament, patint per diversos i massa nombrosos motius. Em sentia responsable de no fer prou al respecte...
August va decidir aparèixer al menjador de casa. Va somriure. Sabia com em sentia...
Ets conscient, Rita, que només som formiguetes en un món ple de formiguetes?
Te n'adones que si unes formiguetes desapareixen de la filera enganxades a la sola de la sabata d'un vianant, el món continua... i que la resta de formigues seguiran amb el que estaven fent sense immutar-se el més mínim?
Potser és la consciència el que no ens deixa ser autèntiques formigues, vaig dir. Un cop veiem...no podem deixar de veure!... ja ho tenim dins com una música que sona quan tot està en silenci.
August va treure una baralla de cartes. Les va barrejar tot cantussejant una melodia   ("ritmo de la noche", em sembla que era...), va dir-me: - Tria'n una!. 

Jo vaig dubtar una estona i vaig triar-ne una: L'as de bastos.

-Què et suggereix la carta que t'ha tocat?... - No ho sé, vaig dir,...M'ha de suggerir alguna cosa?. - Si tu vols, sí. va dir.
L'August es va aixecar i em va posar les mans al cap, entre els cabells fregant subtilment i a poc a poc... encara cantussejava...Vaig tancar els ulls i vaig sentir com si m'eixamplés gradualment. El meu pit també s'eixamplava com si pogués contenir tot l'aire del món. Cada respiració em feia més i més immediata. Immediata i atemporal...Eterna.
-Des d'aquí pots fer moltes més coses. Va dir
Sabia que tenia raó. De cop, em van venir moltes ganes de plorar, i em vaig deixar anar. No plorava per ningú ni per cap desgràcia. Plorava per què feia massa temps que no estava amb mi mateixa, i em trobava a faltar...a mi.
Al cap de no se quan, l'August va anar cap a l'equip de música i va posar la radio. Sonava "ritmo de la noche"... es va posar a ballar en direcció a la terrassa. Vaig anar amb ell a ballar.
Em va semblar que entenia el significat de l'as de bastos...
Gràcies!- vaig dir-li abans de que marxés-
Gràcies a tu per deixar-me ajudar!. No és fàcil la vida que porteu aquí a la jungla.
Piiiii...

Cadascú que porti la seva maleta

Tot això de que parlen els diaris des de fa més de dos anys, no m’interessa gens.

No va amb mi. No m’hi sento implicada. No vull encomanar-me un problema que no és meu.

Dit d’una altra manera, no portaré maletes que no siguin la meva i la meva, si la porto, serà una bossa de viatge petita, petiteta.  Parlo clar?

Sóc conscient que feu servir la por com a reclam perquè us continuem portant les maletes.

S’ha acabat.

De vegades, en estat alfa (aquest que tenim just abans de dormir) quan afluixem l’armadura, apareixen pors i angoixes... No m’estranya amb aquest brollador de males notícies dosificat i constant...

És perquè ens hi anem acostumant? És per minar la nostra capacitat d’alegria i creativitat a base de mantenir-nos esporuguits?

S’ha acabat.

Si creiem en el caos, creem el caos. Vull seleccionar el què poso dins el meu cervell. Això que expliqueu no m’interessa. Ja no ho escoltaré més. Vull deixar-me inspirar pel què em queda de pur, d’autèntic de positiu, d’alegre.

Anuncio aquí públicament que em desenganxo del tràiler que fa baixada.

Faré una altra excursió. La meva.
Apa!

postal

Fa cosa d'un mes Martí em va premiar amb una postal del bloc preferit. Li vaig agrair als comentaris però no vaig pensar a fer-ho públic, I després triar-ne jo cinc.
Bé, doncs amb una mica de retard:
MOLTES GRÀCIES MARTÍ...!!!
La veritat és que vaig molt enfeinada i potser no en conec gaires de blocs nous als quals hagi prestat la merescuda atenció, però prometo fer-ho en les properes setmanes ( ja en tinc algun en ment ).

Agraeixo la vostra paciència i celebro el vostre talent. 
( Em sembla que em costarà molt triar-ne només cinc, pel què he anat veient...)

La Rita és feminista?

Potser si, o potser no. No ho sé del cert.

De fet, el què no pot digerir son els homes competitius (jugant a les carreres en qualsevol aspecte de la seva vida), ni els cridaners (cridant a les portes del bar o quan parlen per telèfon mòbil...), ni els que escupen al terra cada mig minut ( per molt que copiïn als futbolistes), ni els que seuen al metro amb les cames obertes ocupant un seient i pico, ni els que s’afaiten el cap i es tatuen per semblar encara més agressius, ni els que brutegen ni els que tenen casa seva com una cort de porcs, i que vivint amb dones consideren que netejar el WC, escombrar, fregar, cuinar, no son cosa d’homes i no ho fan tot esperant que siguin elles les que finalment es decideixin. Tampoc li agraden els violents, ni els que es fan militars, ni els que violen dones o nens, ni els que maten... En realitat el què la Rita no suporta gens bé son els energúmens, les bèsties. I, per desgràcia, això exclou un munt d’homes. ( i també algunes dones eh?)

Rita ja no te ganes de fer arqueologia per trobar l’home sensible i delicat que potser habita dins de cada un d’ells...No. Ja no. Prefereix estar sola abans que perdre el seu temps intentant tolerar un energumen.

Rita creu que aquests masclets estúpids formen part d’un tros del món abocat a l’autodestrucció.

Que s’ha d’evolucionar cap una altra concepció de la masculinitat.

Sensibilitat, respecte, subtilesa, delicadesa, seran qualitats de l’home del futur. Els que no siguin així no serviran ni per a donants de semen,  ja que qualsevol dona lúcida no triaria mai un donant defectuós.

Si, de vegades Rita és una mica radical. L’altre dia quan varem quedar  li deia:

-Si jo t’entenc Rita, sé el que vols dir. Però és que al món hi ha de tot, tu pretens viure en un món pur, no tocat per la immundícia... i això és impossible! ... en canvi el què sí que és possible és que tu et fixis en tot el què no és així.. que desviïs la teva atenció cap a la bellesa...-

La conversa estava interessant. Vam  començar, com sempre, a divagar sobre teories filosòfiques, percepcions i alternatives...elevant-nos una mica del terrenal.
 Llavors va passar un home i va escopir un moc verdós a la vora de la seva sandàlia...Paciència!

Cachemir

Llenço unes preguntes a l’aire, com llavors viatgeres...

Escrivim perquè algú ens llegeixi o bé perquè ho necessitem?

Si un pintor pinta un quadre i no el veu ningú, és igual de maco el quadre?

Existim en la mesura que se’ns reconeix o som quelcom al marge del mon exterior?

La contra de La Vanguardia d’ahir em va fer pensar.

http://www.lavanguardia.com/lacontra/20120521/54296298916/shelley-carson-cierta-herencia-genetica-predispone-a-ser-genio-o-loco.html

Si creem un món de fantasia on marxem nosaltres sols, això és bogería...

Si el creem i el mostrem perquè hi vagi molta gent això és art...

?!

aPARAULA'm

Per celebrar la iniciativa de Víctor Pàmies apadrinaré la paraula MOIXÓ,  el sol fet de pronunciar-la et predisposa a la moixaina. Mai una paraula ha estat per a mi tant fidel al seu portador/a. Moixó és petita, delicada, suau i calentona. Una mica poruga i una mica golafre... Te molts colors i sona tant bé !
Per il.lustrar-la faré servir una foto d'una amiga:

Punxant bombolles

Hi ha gent que s’estranya que tingui ganes de trobar algunes persones que potser fa vint anys o més que no veig...Com si visques en o del passat...no és ben bé així.

Per a mi l’afecte viu en bombolles que m’enduc allà on vaig per sempre...A la bombolla hi viu l’afecte i varies instantànies de moments màgics. De vegades tinc ganes de punxar-ne una per tornar a la vida algú, congelat per la distància, que per a mi va estar, i és, una persona important. ( Hi ha gent que està congelada i que no tinc ganes de despertar...)

M’enduc sorpreses, per suposat.  Algú que ha canviat tant que ja no tenim res a veure.... o algú que no ha canviat gens i tampoc tenim res a veure...Però de vegades és meravellós haver-me atrevit a fer el “Sherlock Holmes” indagar el parador, aparèixer per sorpresa i....punxar la bombolla!

Feia dies que tenia al cap a F. Un pintor de quadres que vaig conèixer quan teníem 20 anys. Érem tres amics surrealistes que no paràvem de riure, inventar i caminar...Caminaven de Nou barris al port, del port al parc Güell, del parc Güell a l’Eixample, de l’Eixample a Montjuïc...Ell era tant especial, tant creatiu... la seva ment viatjava de la fantasia a la realitat  i sense manies s’enduia retalls d’un lloc a l’altre i després els pintava de colors...

D’això... doncs l’altre dia vaig entrar a internet i vaig posar el seu nom.  Qui sap!...Potser s’ha convertit en un pintor famós i ara viu a Manhattan en un Loft que va ser una fabrica tèxtil i fa quadres de 2x2.... O potser viu al Camerun envoltat de selva i pinta quadres vegetals en vestit de bany i xancletes...Tal vegada, cansat de que el món no comprengués les seves obres d’art va ingressar a Essade i es va convertir en un home de negocis implacable i resolutiu...(aquest em costava més de creure...). El seu nom només sortia a la plana web d’un Hotel del centre de Barcelona, on deia que hi havia quadres seus...

Quines ganes de punxar la bombolla!

Aprofitant que l’altre dia estàvem dinant amb un amic a la Boqueria, li vaig explicar la història i es va entusiasmar, havíem d’anar a investigar.... Massa curiositat.

L’Hotel era un edifici de quatre plantes, fruit de la unió de tres edificis iguals, comunicats per dintre. Arreglat però no pompós... A recepció no ens van dir res i amb l’excusa de prendre un cafè ens vam anar introduint al món de F.  Tot era ple dels seus quadres...

Ens vam submergir en els seus colors i les seves formes, com si haguéssim creuat la frontera d’un món paral·lel.  Cada cop estava més segura de que era ell.  Vam arribar una sala que estava tancada on per les vidrieres vam albirar quadres per tot el sostre... eren en perspectiva. El resultat del que veuries mirant cap al cel. Allò s’havia de veure de a prop...A recepció li vaig dir al conserge que volíem veure els quadres. Que potser el pintor era un amic meu al qual feia molt de temps que no veia...El conserge semblava divertit, va dir:  “això no costa gens de descobrir” i va trucar per telèfon a l’artista en persona!...F va venir al cap de poc ( treballava a l’hotel ). Era ell. Em va conèixer de seguida. Semblava tant sorprès i emocionat com nosaltres...

F ens va portar a fer una excursió per l’hotel per veure els quadres que hi havia a les habitacions, i ens explicava la història de cada quadre guarnida amb anècdotes hoteleres i històries personals. Un luxe!

De vegades punxar la bombolla és emocionant!

Un Sant Jordi memorable!

xusma

Em costava de creure que la mateixa gent que protesta contra les retallades i que volen un futur millor i més just cremin contenidors... 

És per això que volia veure el final de la mani de primera mà i no el què diuen als mitjans...

Efectivament els vàndals, ( ja ho facin per voluntat pròpia o per què algú els ha convençut...) son gent amb poc cervell i amb molta adrenalina.

També son covards (n'hi havia uns cridant a una furgó dels municipals: "hijos de puta"... però deu segons més tard en tenien quatre al costat d'ells i llavors no els hi van dir res..)

Igual podrien estar cridant o trencant aparadors del McDonald després d'un partit de futbol. Son gent violent que volen figurar, i demostrar al públic que mascles que son. 

Son pobres mentals que tenen la impressió que fent això son protagonistes d'alguna cosa, en realitat només son uns inconscients i uns inútils. 

És una llàstima que tants cops quan hi ha una reivindicació legítima, aquesta gent desvirtuïn l'acció amb les seves actituds primàries i que a sobre consti testimoni a la premsa.

I una de les coses que més m'empipa és que es tapin la cara. Tapar-se la cara és de covards. És igual qui se la tapi, ja siguin polis, etarres o violents "crema-contenidors". Si son tant mascles com sembla que ensenyin la cara i encaixin les conseqüències, però no. Només son hienes cridaneres i estúpides.

Dilema

                                   
No sé si el futur esta molt negre,
o és que ens falta un rotulador blanc...

Quina pel.lícula més dolenta!

Potser vas marxar a temps per no veure tot aquest desastre.

La política que ens han imposat els colonitzadors una vegada més i com s’estan aprofitant de la situació per carregar-se tots els drets què tant esforç us va costar a tots aconseguir. Anem enrere com els crancs, és decebedor llegir el diari. Les idees i les paraules catastrofistes van de ment en ment i de boca en boca, en forma de lament, materialitzant la negror...

No m’atreveixo ni a pensar per no contribuir a l’espiral xuclador.

Això és el futur. Ben lluny dels cotxes voladors i els hivernacles a mart, lluny de replicants i robots que et fan les feines de casa. El futur va marxa enrere perseguint-nos i no es cansa de dir el mateix, però ningú no veu el goril.la que passa per darrera del mag que fa els trucs, només li miren les mans 

Dreamgate II

O benvinguts passeu, passeu.... de les tristors en farem fum...

La Rita cantava tot fent l’esmorzar. Estava feliç de pensar en el viatge d’aquella nit. Ho intentaria aquell vespre. A més, si no se’n sortia August l’aniria a buscar...cap problema.

La febre havia cedit. Va pendre una aspirina amb el cafè  va omplir la banyera.

Que casa meva és casa vostra si és que hi ha...cases d’algú....

Estava emocionada com quan has d’anar de vacances. Quan era dins l’aigua es va deixar anar i li va venir al cap “present - subtil - intens”... - com qui no fa res- ...

Aquell vespre va anar a dormir amb aquella sensació, i amb la imatge del saló neoclàssic al cap.

Va aparèixer dreta de cara a la porta que donava al jardí. Sonava Beanfields de la Penguin cafe orchestra. L’havia estat escoltant a casa i encara la duia dins.

Atenció. Notar. Notar-me. Confiar. Fluir.

-Hola Rita! Sabia que te’n sortiries!...perdona el retard però hi ha molta gent creuafronteres últimament...el telèfon no para de sonar... avui mateix he quedat amb John Walker, un futur domador de somnis...Podem entrenar junts si voleu, també és la seva primera vegada...Però l’haurem d’esperar, em sembla que va a dormir tard...

-La veritat, no sé perquè he vingut però tinc l’impressió que haig d’aprendre moltes coses...

-No has d’aprendre, estimada, has de recordar i has de derrocar barreres.

August i els seus clotets van somriure a Rita amb complicitat...Va explicar-li a Rita com va ser que va descobrir el poder dels somnis, l’assumpte dels nens i els gossos...La decisió d’ajudar altre gent...

Van mirar cap a la terrassa i van veure un home amb gavardina fumant un cigarret amb una mà i l’altre a la butxaca. Tenia un aire misteriós. August s’hi va apropar oferint-li una encaixada de mans.

-Hola, em dic August. August Balaguer. Res a veure amb Lleida, per cert. Necessites ajuda?

-Hola, sóc John Walker. Res a veure amb el whisky, per cert. Si ets l’August, em sembla que sí!

-Ha ha ha.... m’agrada la gent amb sentit de l’humor.... crec que pot ser el principi d’una gran amistat!

Rita s’ho mirava divertida... Aquell John li recordava no sé quin actor...

Els va fer seure en un banc vora la font del jardí... altra vegada aquelles olors meravelloses de sotabosc! Rita va pensar que si hi hagués un perfum fet de olor de molsa, terra molla i flors silvestres, se’l posaria sense dubtar...August li va donar un flasconet discretament mentre conversava animadament amb John.

El va olorar...

Allò era molt més del que es pensava... llegir el pensament... crear del no res... Va mirar August, que li va picar l’ullet, per seguir parlant amb el sr. Walker... Era massa informació ... o potser no?

Rita es va posar el flascó en una mà i va imaginar que canviava de mà. Va tancar els ulls per concentrar-se. No passava res...

-Avui respirarem.- va dir August.- Farem atenció en l’aire que respirem i el seu poder generador ...

Va donar un altre flascó a Walker i va dir que provéssim de canviar-lo de mà, ajudats per la respiració...imaginant que ja estava al seu destí final.

Tan senzill com imaginar. Tant senzill com respirar...després d’unes quantes proves, tant Rita com Walker feien anar els flascons d’aquí cap allà. Com si ho haguessin fet tota la vida.

August va riure amb ganes i va aparèixer sota d’un plataner a l’entrada de la finca...ballava com els cowboys i els mirava la cara de sorpresa...

-Em sembla que sou uns practicants molt espavilats! -Va dir tornant de cop a la font

August havia de marxar, però encara va fer una volta amb Walker i Rita pel jardí...Van estar estona sense dir res, només passejant. Walker va notar que Rita estava seriosa...

-On tens es cap Rita?

-Estava pensant que tot és meravellós, però, que seria molt millor si poguéssim transformar el què no ens agrada del món real...

-Vaja! Jo també ho havia pensat... De què serveix crear en somnis si tot s’esvaeix al despertar?

-Encara que...potser es tracta de trobar l’escletxa per on de tant en tant es comuniquen tots dos mons- Va dir la Rita- Si no hi haguessin fissures no podríem parlar per telèfon amb l’August...

Les escletxes hi son.-Va dir l’August- Però es pot fer més feina en el món dels somnis perquè és un món menys dens...En el món real, els pensaments negatius i les creences personals i col.lectives, pesen tant que generar canvis és difícil,...Per generar canvis s’hauria de pensar correctament o bé no pensar...

Però això no vol dir que sigui impossible... i per avui hem acabat... més val menjar poc i pair bé...ara us toca practicar tot el que hem après. Em podeu trucar per telèfon quan vulgueu i xerrem... estiguem on estiguem.

Walker va fer un xiulet i va venir un cavall negre. Va pujar-hi i va marxar corrent tot saludant amb la mà...Rita preferia tornar per la seva porta estel·lar. Va abraçar August i va tornar a la sala dels miralls. Al cap de poc un veí amb una màquina de fer forats va treure Rita del llit...

Es trobava molt bé,.. havia sigut una grip molt interessant!  Ara treballaria un temps en el món dens. Amb atenció als pensaments i a la respiració.

Dreamgate I ( com el joc aquell del friki del meu veí...)

La Rita tenia febre. Li bullia el cap, estava vestida amb una funda de irrealitat. Va decidir anar a casa i ficar-se al llit sense esperar la nit.

Ben tapada amb l’edredó entrà en un moment al món dels somnis.

Estava asseguda en una gran sala rodona d’estil neoclàssic amb les parets emmirallades i el terra lluent de marbre negre. Les sabates vermelles destacaven en el marbre com dos pinzells untats. Va moure els peus a un pam de terra fent cercles i va comprovar que sonava música, i que deixava una estela vermella. Ballant en cercles es va embolicar en la seva pròpia estela i va començar a empassar el vermell pel nas i per la boca... un remolí de color vermell se li va instal.lar a la panxa fent-la moure sense tocar terra al ritme de la música. De cop un aire fresc va inflar la roba com una vela i va volar cap una terrassa...Va començar a sobrevolar els jardins d’aquella gran casa, a olorar-lo a identificar aquelles olors primitives... olor de terra molla, de xiprer, d’herba tallada, de roses, d’escorça de cedre, de bolets, olor de granotes, de magnòlies.... el plaer era tant subtil i intens que va tenir la sensació que es fonia amb tot allò que olorava.

Va tenir la certesa que tot el que era important havia de ser present, subtil i intens.

El remolí de la panxa ara el notava al pit. Va canviar el color, ara era bau cel i groc daurat. Interactuava amb tot el què es trobava amb els arbres amb la molsa amb algun pardal fins i tot amb l’aire.., Va notar que es comunicava amb la natura que intercanviaven informació i protecció...que es feien més forts.

Va veure la seva mare asseguda en un moll mirant l’aigua amb els peus a dins. La va saludar amb la mà somrient, com sempre. Duia aquell vestit de ratlles estil clown que li venia tres talles gran i un barret dels recol.lectors d'arròs vietnamites. Rita va anar-hi de seguida la va abraçar i va plorar perquè la trobava molt a faltar i ella li va acaronar els cabells i li va dir que estava bé i que era molt feliç. Que podia caminar hores i hores sense cansar-se i que no necessitava ulleres. Li va prometre que sempre estaria amb ella, en els somnis... Es van separar. 
Rita va tornar al saló. Havia vist molts capítols de “stargate” i va pensar que s’havia de sortir per el mateix lloc per on s’havia entrat.

Un cop al saló va trobar que la seva cadira estava ocupada.

-Hola, em dic August, i tu?

-Jo soc la Rita i em sembla que tinc febre.

-Jo no en tinc de febre, he vingut per voluntat pròpia. Et volia conèixer.

August es va treure una targeta de la butxaca i li va donar.

-Avui has vingut perquè tens febre, demà podem quedar aquí mateix.

-M’estàs dient que puc venir quan vulgui? O que demà encara tindré febre?

-Ha ha ha !...Pots fer el que vulguis i quan vulguis, va dir mentre marxava, però necessites entrenament. Potser et puc ajudar. Quedem demà aquí mateix, d’acord?

Va dedicar-li a Rita un somriure encantador, guarnit per dos clotets a les galtes...irresistibles...

-Espera!!  Jo mai he anat a un somni expressament!

Però ja havia marxat.

Rita va fer un esternut i es va trobar asseguda al seu llit tota suada i amb la boca seca...Quan va llevar-se per anar a la cuina a beure aigua li va caure un paperet a terra. Era una targeta de visita.

“August Balaguer - Creuafronteres professional - Entrenador de somnis”

i un número de telèfon “641272727”

Rita va pensar que la febre li estava jugant una mala passada...Segurament vaig veure aquesta targeta abans d’anar a dormir i ho he imaginat tot... L’endemà, si es trobava millor, trucaria per telèfon. Més que res per a descartar marcianades...

L’endemà sobre la taula de la cuina va veure la targeta. No s’ho havia imaginat. Es va fer un te i va trucar decidida però expectant. Un ring. Dos rings. Tres rings.

-Hola et parla l’August. En aquest moment no m’hi puc posar. Ja saps on trobar-me. Si no te’n surts ja et vindré a buscar. Si vols deixar algun missatge fes-ho després del senyal. Piiiip...

-Eeejemmm... d’això....Soc la Rita...ejem...Està bé, ho intentaré... AAATXXXIIM !

vilanova

vilanova

parc de la ciutadella

La brossa del passat

                                        

Aquest any nou
vaig assassinar per fi

el que no m’atrevia ni a dir.

Vaig fer callar l’enyor de l’amor
amb més amor.

Aquest any nou vaig deixar d’esperar

el que no m’atrevia ni a pensar…

Vaig estrenar una capsa
plena de sorpreses

i és hora de jugar-les.

Ara, l’assassina,
relaxada i tranquil.la,

es banya despreocupada
en un mar d’endorfines

i canta una cançò que es titula:
“punt i a part”.
.
.
.
.
.