divendres, 30 de novembre de 2012

"Alfombras voladoras"








Vam veure una escullera feta amb blocs de ciment nous amb nanses, sense líquens ni algues. Una placafotovoltaica alçada i inclinada d'uns cent o cent cinquanta metres quadrats. Sota la placa hi havia una gent amb focus i càmeres, probablement gravant un espot publicitari. Una màquina treia fum... A excepció de la gent de l'espot i quatre treballadors que en una drassana pulien el casc d'unes embarcacions no hi havia quasi ningú. 
El vaixell va avançar a cinc nusos en direcció al pantalà. Ens van avisar per radio que teníem l'amarrador 217, Al 216 hi havia un iot de luxe d'uns 50 metres d'eslora (completament buit també), al costat seu el nostre barco semblava una joguina que li havia caigut a l'aigua a algun nen.
Vam atracar el vaixell i vam baixar amb l'esperança de trobar un restaurant o qualsevol lloc per fer-hi un mos, no havíem menjat res des que vam sortir de Mallorca, a ningú li venien de gust ja les galetes remollides.
El vent xiulava fent xocar les cordes dels pals de tots els velers ignorats per 
l'hibern. Semblava un desert. Davant del vaixell teníem un edifici de tres plantes a mig construir. Amb parets, sostre, portes i finestres però mai havien estat ocupats. A la part de sota tot eren naus buides, creades com per a encabir-hi algun dia un negoci. De tant en tant alguna nau tenia vidrieres i algun logotip a la porta però sense res a dins...
Llavors de reüll vaig veure, 
entre mig d'unes atzavares, un cartell discret, gairebé invisible amb lletra lligada "alfombras    voladoras". Vaig tornar enrere per comprovar que no m'havia equivocat. "alfombras  voladoras"... així, amb un bon espai entrealfombras i voladoras com si l'espai fos un abisme al qual podies abocar-te, si eres valent... Jo no era valenta però sí molt curiosa i vaig apropar-me a la porta.

-Ara vinc!- vaig cridar als companys.
La botiga era buida. No tenia porta. Nomes tenia aparadors i eren buits...
No m'estranya, vaig pensar...Els les hi han tret de les mans, les catifes!
Em vaig quedar una estona mirant l'abisme entre "alfombras" i "voladoras" una mica trista, com si hagués fet tard...sentia els batecs del cor com el compàs d'un metrònom inexorable...
-Bonjur madamme! Va dir un home darrera meu.
-Moi je suis Al ben Jamal, Li deixo aquest trasto aquí. Tinc molta pressa i no em puc esperar. Quan vinguin els de la botiga els hi diu que no va bé! Jo volia anar al nord no pas al sud!. Pardon mais je n'ai pas le temps pour perdre. Merci, merci....
I va marxar sense esperar resposta. "Jo no sóc de la botiga" li anava a dir... massa tard.
Vaig deixar la catifa en un raconet de la botiga i vaig córrer a trobar els companys que havien localitzat un frankfurt de mala mort a l'altre banda del cinturó...
De tornada vaig agafar la catifa que encara hi era, feia olor d'encens i canyella,...me la vaig emportar al vaixell.

-Una altra andròmina? Van dir els companys amb cara de paciència infinita...
-Sempre he volgut anar cap al sud, el fred no m'agrada.

dimarts, 13 de novembre de 2012

Oferta de feina




Va pensar que aquell estiu seria diferent. No imaginava fins a quin punt. 
Feia temps que buscava feina però malgrat les seves dues carreres i el seu postgrau, no aconseguia convèncer ningú de que convenia contractar-lo...Uns per massa experimentat, uns altres per massa poc...
Va veure aquell anunci: "Es busquen homes-dones joves en bona forma, sense lligams familiars ni obligacions. Disponibilitat per viatjar"
Que hi tenia a perdre?. Res no el lligava en aquell moment a la ciutat.
Els pares morts recentment, un germà amb qui no parlava de feia temps sinó era per treure'l d'algun assumpte tèrbol. La noia que li havia demanat un temps de distanciament per replantejar la seva rel.lació...
Deixaria el seu company de pis al càrrec per un temps. Potser això li feia tenir una visió distanciada i objectiva del món.
Va presentar-se a l'entrevista tal i com anava, d'esport i sense haver-se preparat cap guió. L'anunci deia: numero 16, soterrani 3, porta B del carrer Rasos de Peguera. Va consultar el GPS del mòbil, i s'hi va encaminar. 
El barri era francament sinistre, un suburbi de mala mort de la zona nord de Barcelona. Ell malgrat no anar arreglat desentonava amb aquella roba de marca, va posar-se la caputxa de la dessuadora, mirant a terra i escopint de tant en tant, per no desentonar. 
El numero 16 del carrer no es veia gaire bé, els graffittis havien cobert la zona amb tot de signatures que no s'entenien, però finalment el va trobar. La porta era oberta i va rebre una empenta i un renec al girar per baixar les escales...
Soterrani 3. Sentia una baralla a crits darrera d'una porta i uns nens plorant...No semblava el lloc típic per fer una entrevista de feina. 
Porta B, va trucar. Un home cepat amb ulleres fosques va obrir la porta i li va senyalar unes cadires de plàstic apilables, sense cap comentari. 
Després d'uns vint minuts aquell mateix home el va fer passar a un despatx amb llum artificial on una de les parets era un vidre fosc...massa pel.lícules de gènere negre?... 
Va estar a un tris de fugir corrent. Llavors va entrar una dona d'una edat indefinida, amb els cabells blancs i els ulls completament negres. Anava amb una granota cenyida amb cremallera li va encaixar la mà i sense deixar de mirar-lo als ulls va començar a fer-li una sèrie de preguntes. Com es diu? Data de naixement? Estat civil? Estudis? Alguna medicació?...Ella no apuntava res i Ell va començar a notar un cert abandó de la voluntat,...un formigueig càlid a les extremitats...Una mena de son dolça... L'últim que recorda Martí és que aquella mateixa dona li prenia una mostra de sang, després va quedar adormit.
Quan va despertar era en una sala en penombra. La sala era plena de llits com el seu, llits tipus càpsula (semblant a la pel·lícula 2001 L'odissea de l'espai). A cada llit hi havia una persona hipotèticament dormida...va intentar aixecar-se però no sabia com obrir la tapa i a més estava connectat a una via intravenosa...Estranyament no tenia ni por ni rebel·lia. Li devien haver posat un tranquil·litzant en aquell sèrum. Es va tornar a adormir una estona fins que el va despertat un soroll de motor i una pressió a les orelles... llavors va veure per una mena d'escotilla com es feia de dia. Va veure la terra fent-se cada cop més petita... Altre cop la son.
Va perdre la noció del temps.No hagués pogut dir si van passar dues hores o dos dies.
Pssssttt... van obrir-se les tapes. Una brigada de personatges amb granota i el cabell blanc van entrar a la sala i van anar treien les vies a la gent... un o dos que van revelar-se van rebre una descàrrega i van caure a terra no sé si dormint o morts. Els demés van callar i es deixaven fer. Els hi van donar un bol de no se quina pasta que van engol.lir amb ansia i després els van posar un aparell a l'orella i els van portar a una sala on van projectar-los un documental. Els espectadors eren homes i dones de 20 a 30 anys. 
Pel que li va semblar entendre els portaven a un planeta semblant a la terra on tenien la intenció de fer que es reproduïssin entre ells. Els nous exemplars servirien de mà d'obra a diversos punts de la Via Làctia.
Una granja d'humans?
Cadescú tindria varies parelles, per assegurar la procreació, un cop la descendència estigués en edat de treballar els assignarien una feina. Amb totes les necessitats bàsiques cobertes.
S'ho va rumiar...li va semblar un bon negoci. 
Últimament a la terra costava fins i tot ser esclau. 
                                                                                

dijous, 5 de juliol de 2012

Ritmo de la noche






Ring,Ring,Ring...-Aquest és el contestador automàtic de l'Olga, deixa el teu missatge després del senyal. Piiiii:
-Hola Olga, sóc la Rita. 
Ahir al vespre vaig rebre una trucada. Era l'August, te'n recordes? Aquell que parlava amb els gossos i els nens en edat de xumet (el portessin o no). 
Va dir-me que havia somniat que jo estava trista... Li ho vaig confirmar. Feia dies que em trobava en una mena de letargia, un enclaustrament auto-defensiu que aconseguia mantenir-me al marge de les invasions alienes però que no em deixava expandir-me a voluntat. Me'n vaig adonar un dia que em van venir ganes de ballar i de cop vaig parar en sec. No podia ballar i divertir-me mentre hi hagués tanta gent passant-ho malament, patint per diversos i massa nombrosos motius. Em sentia responsable de no fer prou al respecte...
August va decidir aparèixer al menjador de casa. Va somriure. Sabia com em sentia...
Ets conscient, Rita, que només som formiguetes en un món ple de formiguetes?
Te n'adones que si unes formiguetes desapareixen de la filera enganxades a la sola de la sabata d'un vianant, el món continua... i que la resta de formigues seguiran amb el que estaven fent sense immutar-se el més mínim?
Potser és la consciència el que no ens deixa ser autèntiques formigues, vaig dir. Un cop veiem...no podem deixar de veure!... ja ho tenim dins com una música que sona quan tot està en silenci.
August va treure una baralla de cartes. Les va barrejar tot cantussejant una melodia   ("ritmo de la noche", em sembla que era...), va dir-me: - Tria'n una!. 
Jo vaig dubtar una estona i vaig triar-ne una: L'as de bastos.
-Què et suggereix la carta que t'ha tocat?... - No ho sé, vaig dir,...M'ha de suggerir alguna cosa?. - Si tu vols, sí. va dir.
L'August es va aixecar i em va posar les mans al cap, entre els cabells fregant subtilment i a poc a poc... encara cantussejava...Vaig tancar els ulls i vaig sentir com si m'eixamplés gradualment. El meu pit també s'eixamplava com si pogués contenir tot l'aire del món. Cada respiració em feia més i més immediata. Immediata i atemporal...Eterna.
-Des d'aquí pots fer moltes més coses. Va dir
Sabia que tenia raó. De cop, em van venir moltes ganes de plorar, i em vaig deixar anar. No plorava per ningú ni per cap desgràcia. Plorava per què feia massa temps que no estava amb mi mateixa, i em trobava a faltar...a mi.
Al cap de no se quan, l'August va anar cap a l'equip de música i va posar la radio. Sonava "ritmo de la noche"... es va posar a ballar en direcció a la terrassa. Vaig anar amb ell a ballar.
Em va semblar que entenia el significat de l'as de bastos...
Gràcies!- vaig dir-li abans de que marxés-
Gràcies a tu per deixar-me ajudar!. No és fàcil la vida que porteu aquí a la jungla.
Piiiii...

dissabte, 16 de juny de 2012

Cadascú que porti la seva maleta



Tot això de que parlen els diaris des de fa més de dos anys, no m’interessa gens.
No va amb mi. No m’hi sento implicada. No vull encomanar-me un problema que no és meu.
Dit d’una altra manera, no portaré maletes que no siguin la meva i la meva, si la porto, serà una bossa de viatge petita, petiteta.  Parlo clar?
Sóc conscient que feu servir la por com a reclam perquè us continuem portant les maletes.
S’ha acabat.
De vegades, en estat alfa (aquest que tenim just abans de dormir) quan afluixem l’armadura, apareixen pors i angoixes... No m’estranya amb aquest brollador de males notícies dosificat i constant...
És perquè ens hi anem acostumant? És per minar la nostra capacitat d’alegria i creativitat a base de mantenir-nos esporuguits?
S’ha acabat.
Si creiem en el caos, creem el caos. Vull seleccionar el què poso dins el meu cervell. Això que expliqueu no m’interessa. Ja no ho escoltaré més. Vull deixar-me inspirar pel què em queda de pur, d’autèntic de positiu, d’alegre.
Anuncio aquí públicament que em desenganxo del tràiler que fa baixada.
Faré una altra excursió. La meva.
Apa!

dijous, 7 de juny de 2012

postal


Fa cosa d'un mes Martí em va premiar amb una postal del bloc preferit. Li vaig agrair als comentaris però no vaig pensar a fer-ho públic, I després triar-ne jo cinc.
Bé, doncs amb una mica de retard:
MOLTES GRÀCIES MARTÍ...!!!
La veritat és que vaig molt enfeinada i potser no en conec gaires de blocs nous als quals hagi prestat la merescuda atenció, però prometo fer-ho en les properes setmanes ( ja en tinc algun en ment ).
I ara, l'hora de les confessions:
No sé posar el nom del bloc triat i que al clicar sobre la paraula (subratllada i de color) s'obri el bloc en qüestió. Si en sabés ara hauria posat L'adreça del Martí d'aquesta manera. Perdoneu, sóc molt novella... Algú me'n podria fer cinc cèntims?
Agraeixo la vostra paciència i celebro el vostre talent. 
( Em sembla que em costarà molt triar-ne només cinc, pel què he anat veient...)

divendres, 25 de maig de 2012

La Rita és feminista?




Potser si, o potser no. No ho sé del cert.
De fet, el què no pot digerir son els homes competitius (jugant a les carreres en qualsevol aspecte de la seva vida), ni els cridaners (cridant a les portes del bar o quan parlen per telèfon mòbil...), ni els que escupen al terra cada mig minut ( per molt que copiïn als futbolistes), ni els que seuen al metro amb les cames obertes ocupant un seient i pico, ni els que s’afaiten el cap i es tatuen per semblar encara més agressius, ni els que brutegen ni els que tenen casa seva com una cort de porcs, i que vivint amb dones consideren que netejar el WC, escombrar, fregar, cuinar, no son cosa d’homes i no ho fan tot esperant que siguin elles les que finalment es decideixin. Tampoc li agraden els violents, ni els que es fan militars, ni els que violen dones o nens, ni els que maten... En realitat el què la Rita no suporta gens bé son els energúmens, les bèsties. I, per desgràcia, això exclou un munt d’homes. ( i també algunes dones eh?)
Rita ja no te ganes de fer arqueologia per trobar l’home sensible i delicat que potser habita dins de cada un d’ells...No. Ja no. Prefereix estar sola abans que perdre el seu temps intentant tolerar un energumen.
Rita creu que aquests masclets estúpids formen part d’un tros del món abocat a l’autodestrucció.
Que s’ha d’evolucionar cap una altra concepció de la masculinitat.
Sensibilitat, respecte, subtilesa, delicadesa, seran qualitats de l’home del futur. Els que no siguin així no serviran ni per a donants de semen,  ja que qualsevol dona lúcida no triaria mai un donant defectuós.
Si, de vegades Rita és una mica radical. L’altre dia quan varem quedar  li deia:
-Si jo t’entenc Rita, sé el que vols dir. Però és que al món hi ha de tot, tu pretens viure en un món pur, no tocat per la immundícia... i això és impossible! ... en canvi el què sí que és possible és que tu et fixis en tot el què no és així.. que desviïs la teva atenció cap a la bellesa...-
La conversa estava interessant. Vam  començar, com sempre, a divagar sobre teories filosòfiques, percepcions i alternatives...elevant-nos una mica del terrenal.
 Llavors va passar un home i va escopir un moc verdós a la vora de la seva sandàlia...Paciència!

dimarts, 22 de maig de 2012

cachemir




Llenço unes preguntes a l’aire, com llavors viatgeres...
Escrivim perquè algú ens llegeixi o bé perquè ho necessitem?
Si un pintor pinta un quadre i no el veu ningú, és igual de maco el quadre?
Existim en la mesura que se’ns reconeix o som quelcom al marge del mon exterior?
La contra de La Vanguardia d’ahir em va fer pensar.
http://www.lavanguardia.com/lacontra/20120521/54296298916/shelley-carson-cierta-herencia-genetica-predispone-a-ser-genio-o-loco.html
Si creem un món de fantasia on marxem nosaltres sols, això és bogería...
Si el creem i el mostrem perquè hi vagi molta gent això és art...
?!