dijous, 24 de novembre del 2011

El kit

 
 
Li agradava escoltar les històries que explicava la gent gran, però gran, gran.
Aquell matí no parava d’observar els vellets que veia pel carrer. Eren dependents? Quin grau de dependència devien tenir? Què devia ser pitjor per cadascú d’ells dependència física? Emocional? Econòmica? O potser la Solitud?...uf!

Rita era una dona que sempre havia estat molt independent. Potser per necessitat, per coincidència per naturalesa...
Producte d’una família desestructurada, s’havia acostumat ja des de ben petita a viure en el seu món particular i hermètic de fantasia...Un món amb gos, amb amics, amb sol i colors...
Obrir-se allà, a la casa gran, era francament perillós, a banda de que no venia de gust ja que hi havia una tristesa densa i més coses a l’ambient que afavoria el món interior i l’evasió sistemàtica. 
Costava menjar en aquell ambient enrarit de ”cosa-nostra”. De fet eren molt més bons els galets en remull que posava dins un pot a la seva cuineta de joguina, tot i ser crus.
Als dinou anys els seus pares feia temps que s’havien separat (per fi). Ja es feien uns àpats mes relaxats. Però llavors va tornar de la mili el fill de la família que s’havia tornat politoxicòman...
Després de intentar resistir uns mesos, Rita va decidir que no podia ser pitjor a fora que a dins i se’n va anar, amb una bossa de color carabassa amb l’imprescindible, a compartir pis amb tres estudiants al barri de la ribera...(però aquesta és una altre història)

Aquell matí, mirava la gent gran amb respecte. Eren uns valents!
Quan arribes a vuitanta anys si no t’has desintegrat a força de cops, ets un valent.. 
Llàstima que llavors el cos no acompanyi amb tonicitat a l’heroi.
El que més aterria la Rita era la dependència implícita en la vellesa i en la malaltia. Per això va decidir comprar per internet un “kit d’eutanàsia”, fabricat amb molta cura al Canadà per uns científics, vellets tots ells. El tindria a l’armari de la cambra de bany per si de cas... Li agradava saber que en un moment donat, si no podia més, podia agafar la bossa carabassa i marxar, al barri de ribera o algun altre lloc desconegut.
Però potser encara hi ha un buit legal amb tot això.













dijous, 17 de novembre del 2011

Terrats i màstils


Avui vaig a ribera. He quedat amb l’Xman per dinar i riure una mica amb la seva visió punk  de la vida.
Em vindria de gust veure els terrats avui, terrats vells i ventilats, nets després de tanta pluja, ensumant els sofregits del dinar que s’enfilen pels celoberts.  Avui volaria baix, com una tórtora buscant àpat pels pollets.  Observant de reull tossets de vides alienes multicolors, sense quedar-m’hi gaire estona.  Alternaria els terrats amb incursions subtils al pailebot Santa Eulàlia, allà dalt entre les veles i els vents.  
Sent discretament.
Veles e vents han mos desigs complir,
faent camins dubtosos per la mar.
Mestre i ponent contra d'ells veig armar;
xaloc, llevant, los deuen subvenir
ab llurs amics lo grec e lo migjorn,
fent humils precs al vent tramuntanal
que en son bufar los sia parcial
e que tots cinc complesquen mon retorn.

Bullirà el mar com la cassola en forn,
mudant color e l'estat natural,
e mostrarà voler tota res mal
que sobre si atur un punt al jorn.
Grans e pocs peixs a recors correran
e cercaran amagatalls secrets:
fugint al mar, on són nodrits e fets,
per gran remei en terra eixiran.

Amor de vós jo en sent més que no en sé,
de què la part pitjor me'n romandrà;
e de vós sap lo qui sens vós està.
A joc de daus vos acompararé.

Io tem la mort per no ser-vos absent,
perquè amor per mort és anul·lat:
mas jo no creu que mon voler sobrat
pusca esser per tal departiment.
Jo só gelós de vostre escàs voler,
que, jo morint, no meta mi en oblit.
Sol est pensar me tol del món delit,
car nós vivint, no creu se pusca fer:

aprés ma mort, d'amar perdau poder,
e sia tost en ira convertit.
E, jo forçat d'aquest món ser eixit,
tot lo meu mal serà vós no veer.

Amor, de vós jo en sent més que no en sé,
de què la part pitjor me'n romandrà,
e de vós sap lo qui sens vós està:
A joc de daus vos acompararé.                      
Ausias March











dijous, 3 de novembre del 2011

Quedem?

 


 

 Quedem per seure una estona a Santa Maria del mar?

Ella arribarà tard, com sempre, però no importa ja que som en un espai fora del temps.
Ens agrada Santa Maria del mar perquè és un recinte senzill auster però acollidor, fa olor de incens...Potser posarem una espelma simbòlica a algun sant, no és que siguem gaire catòliques, però suposo que creiem,... en un déu sense etiquetes, gran, que pot incloure a qualsevol ser viu, sigui de la religió que sigui, sigui vegetal, animal, mineral...

Últimament he posat alguna espelma per tu al crist. Però no al crist crucificat que està patint, sinó al crist jove envoltat de nens i gent que escolten les paraules, sento que fa més per tu, xerraire de mena, sociable, profunda però humil i senzilla.

Recordo haver vingut a aquesta catedral del poble, a escoltar un parell de concerts. Va ser preciós els dos cops. Un concert ve ser el de Allan Stivell de música bretona,
http://www.youtube.com/watch?v=ZpRE3NvBH4g


L'altre del Lama Gyurme & Jean Philippe Rykiel
http://www.youtube.com/watch?v=P6h_1rhkNyg&feature=related

Un temple que incou la música com a llenguatge de l'ànima.... magnífic oi?

Desprès anem a dinar a "el salero"
http://www.restaurantesalero.com/   (això sembla propaganda però no ho és)
Un restaurant no gaire car però encantador on fan menjar sa i molt bo...
Recordo que ens va agradar molt el lloc. Tenen mobles recollits del carrer de totes les formes i estils, però tots pintats de blanc

Ganes de parlar amb tu

Obro aquest blog amb la intenció de continuar les converses, que ara potser seran monòlegs, amb l'Isabel Roig, ànima alegre i lliure. Te aquest nom evocant les estones que vam estar passejant pel barri de ribera on el temps s'aturava, i encara s'atura, on s'obria un espai per la comunicació, sense condicions ni prejudicis. Un espai proper a una altra dimensió, d'on procedim les dues i on ens tornarem a trobar