dimecres, 14 de desembre del 2011

Plató i Rita

                                   

                               https://mirallsdaigua.files.wordpress.com/2011/05/patata-en-forma-de-cor-658.jpg


Enamorar-se és un rampell producte de la imaginació.
No cal que sigui correspost aquest rampell. I si tens l’impresió que ho és, ningú no t’assegura que tots dos estiguin imaginant el mateix. Per ser exactes, és altament improbable que estiguin imaginant el mateix.  
( ”fins i tot enamorar-se és un acte de la imaginació”. John Irving.)

Rita estava fent una volta pel barri de ribera tot deixant que els pensaments sorgissin, quan de cop va tenir un sentiment de ridícul espantós, malgrat que els seus pensaments no els sentia ningú…
Li va venir al cap aquell amor seu de la joventut. Millor dit, de l’adolescència…
Tenia setze anys. Havia començat a anar a una escola de ioga. Les tècniques i la filosofia li havien anat la mar de bé per no caure en estupideses pròpies de l’edat i viure la seva vida d’una manera equilibrada, (com si te la miressis a una certa distancia…)
No contava, però, que la seva fructífera imaginació, faria que s’enamorés bojament del secretari de l’escola, li direm “Z”. Un estudiant cinc anys més gran que ella, al qual va veure totes les gràcies possibles concentrades en una sola persona humana: bellesa, simpatia, elegància, intel.ligència…
en fi!... Per acabar-ho d’adobar, resulta que van coincidir en un concert al palau Sant Jordi:  Mikel Olfield presentava “Ommadawn”,un espectacle intens i rotund amb projeccions d’imatges de l’univers i de la natura. Inoblidable. El cas és que van seure junts, agafant-se de la mà i fent-se abraçades, o al menys això és el que ella recordava, sinó és que els records també son producte de la imaginació…
Van anar passant els anys i de tant en tant coincidien, impedint així que l’amor platònic morís d’inanició. Els apunts de l’escola eren plens de dibuixos de Z. De cara, de perfil…
Un dia va tenir la gosadía d’anar fins la porta de casa seva, aprofitant un passeig en bicicleta pel barri dels parcs, i va quedar-se asseguda en un graó de la torre del davant, mirant la porta per si, per un casual, entrava o sortia…(assetjament?). Després d’una mitja hora ben bona, veient que no passava res, va armar-se de valor i va posar una noteta a la seva bústia…”passava per aquí… bla, bla…”. 
L’aventura va ser infructuosa, però ella, que era una dona de fè, i molt poc realista, tot s’ha de dir, sempre va tenir en compte la possibilitat que no trobés la nota o que els seus pares la llancessin amb la propaganda comercial per accident o no.  Sempre esquivava la opció que no li interessés prou a Z.
Uns vint anys més tard, (vint?! Si, vint o vint-i-pico…) La casualitat va fer que es tornessin a trobar. La Rita havia tingut algunes parelles. Més reals. Es va casar també i va tenir una filla, però el matrimoni va fracassar, i va tornar a viure al barri dels parcs. Ell s’havia convertit en un fisioterapeuta de renom i pel que semblava també era separat…
Un parell de cops es van trobar al poliesportiu, amb els nens. Estava tant maco en banyador!...i els nens s'avenien... van quedar que soparien un dia al sortir, amb els nens. Havia fet patata i verdura, feien tan bona olor! (ell i el sopar)...Després de la sobretaula Z va dir:
-Quedeu-se a dormir.
-Ai!!...va pensar la Rita amb el cor a la boca, potser sí...
-No, jo vull anar a dormir a casa!.   Va dir la nena... (angelet!)

Rita s’ho va rumiar, o millor dit no s’ho va rumiar gens i va decidir que tindria una mica de mal d’esquena…
Va assistir algunes vegades a la consulta de Z, amb el cor molt més inflamat que l’esquena. 
Una vegada, després del tractament (ell sempre deia: jo et veig prou bé, ja m’agradaria a mi estar tant bé com tu!, no sabia, ni sap, que el seu mal vivia a l’ànima o al cor,...) Rita va marxar. La consulta del físio tenia entrada per dos pisos, un a sobre de l’altre. Ella va marxar a pèu per l’escala, i quan va ser just a sota, es va obrir la porta i va sortir Z.
( poseu-hi violins). Ella, seguint un impuls d’aquests que no passen pel cervell, s’hi va apropar i va abraçar-lo amb tendresa no exempta de passió i ell amb cara de sorpresa va dir: 
-Estic esperant una pacient gran que puja amb l’ascensor…
Es volia morir.
Desprès del temps passat, Rita encara envermelleix quan li ve aquest record al cap…
Que traïdora és la imaginació!

9 comentaris:

Mortadel·la ha dit...

M’ha fet gràcia la patata en forma de cor! Espero no sigui fruit de la traïdora imaginació. I escolta, escrius de nassos!
Pobre Rita... :( quin disgust. Juilin! És el codi de comprovació que veig ara mateix...


Felicitats!

el paseante ha dit...

Ens ha passat a tots això d'enamorar-nos d'algú que no ho està de nosaltres. Però és més fotut el cas contrari: quan algú s'enamora de tu i no sents el mateix per aquella persona. I ara ve la gran pregunta: quan dues persones no senten el mateix, l'un per l'altre, poden ser al menys amics?

Coincideixo amb la Mortadel.la: escrius molt bonic.

Mortadel·la ha dit...

No sé què et respondrà, Paseante, però és com hauria de ser. AMics i punto.

Elfreelang ha dit...

ostres! ben escrit! m'agrada aquesta història !

parèntesi ha dit...

"Juilin" és just el que et ve al cap quan penses en aquesta aventura de la Rita... ja ja . Quina casualitat! Una casualitat mortadèlica!.
Paseante,Tens raó, és molt més fotut un amor que no vols...L'enamorat com a mínim està sumegit en un caldo d'endorfines que estoven el cop...l'amor viscut és real encara que monologuegi..."que te quiten lo bailao"com dirien a les espanyes.
He fet la teva pregunta a un 802,jo no n'estava segura, i m'han dit que sí que és possible ser amic d'una persona que no sent el mateix que tu. sobretot si ets el que no està penjat. però que l'altre te una tensió sexual no resolta, que haurà de satisfer amb algú altre per anar bé.
Elfreelang,No sé d'on treus el temps per taaant. si jo hagués de fer un blog com el teu necessitara dues vides !
Gràcies de tot cor per el vostre suport. És un plaer, venint de vosaltres.

fra miquel ha dit...

Doncs sí, jo també crec que, en aquests casos, es pot acabar amb una bona amistat.
Jo també vaig ser una "Rita" ja fa temps i finalment he acabat amb una sincera amistat amb la meva "Z".
Potser vaig entendre que el meu enamorament era fruit de la imaginació...
encara que continuo pensant que té un cul que... nyam! ;o)

fra miquel ha dit...
Un administrador del blog ha eliminat aquest comentari.
parèntesi ha dit...

Fra Miquel, cupido és capritxós i poca solta com ell sol. Fins i tot una mica boig...
Jo també,de vegades he pensat a fer-me frare com vostè i dedicar-me a alguna cosa fiable d'aquest món, com ara els sudokus...;)

potterybird ha dit...

Tots hem estat alguna vegada al lloc de la Rita i al lloc de Z, no? O sóc l'única? Ara resultarà que sí, que sóc l'única desgraciada... Jajajaaa!!!