divendres, 23 de desembre del 2011

Paisatges maniàtics





Avui us recomano una peli
 http://hermandadblanca.org/2009/08/03/pelicula-recomendada-el-planeta-libre-la-belle-verte/#comment-67918

 

-*-*-*-*-*-*-*-*-*-*-*-*-*-*-*-*-*-*-*-*-*-*-*-*-*-*-*-*-*-*-*-*-*-*-*-*-*-*-*-*-*-*-*-*-*-*-*-

Anava a comentar un post de l’amic Paseante, i l’enviament va fer fallida un parell de cops. Potser era massa extens el comentari. Vaig pensar que la qüestió donava per un post nou.
Ell explicava que les dones tipus “matrona” se li acostaven irremeiablement,com atretes per un inevitable magnetisme, i es quedaven a prop seu clavant-li cops de colze a les costelles mentre buscaven a la bossa un “secret”  (eren en un seient del bus).
Em vaig sentir tant identificada amb aquest notable blogaire que vaig tenir la necessitat de dir-li:
-Pobret!, Et compadeixo!, fes unes respiracions i porta la ment lluny, molt lluny... No estàs sol, no ets boig..... només és que acabes d’ensopegar amb una  
“psicopatologia de la metròpoli”.

Una ciutat gran com aquesta no és natural.  Hi ha massa gent per metre quadrat. Agafem manies com els animals del zoo o els que viuen en pisos tota la vida sense tastar el món salvatge els espais oberts, sense remenar la sorra i el fang. Som curts de vista perquè sempre tenim una paret massa a la vora (en sentit literal i metafòric)...Fa temps que hi dono voltes. Ens molestem perquè ens tenim massa a prop.
Els humans som animals i com a tals som sensibles i territorials (alguns més que altres). Per sort la raó ens impedeix clavar a algú una mossegada quan s’acosta massa i no ens ve de gust, però no hem d’oblidar que la nostra part animal pesa, importa, i de vegades incomoda i estressa.
Necessitem allò que en diuen “espai vital” i lluitem per a tenir-lo.
(a no?, digueu-me algú que s’estimi més viure en un pis compartit que en un de propi...)
Hi ha gent que n’és conscient i va amb compte,  no es llença sobre els altres, manté una distància sana i respectuosa amb els altres éssers humans que l’envolten. Cedint el pas, demanat disculpes si es xoca accidentalment, recollint-se en comptes de estendre’s, sent silenciós...
D’altres no. D’altres pensen que si son massa tous, se’ls menjaran amb patates i entren amb els colzes per davant, cridant o marcant diferència amb el vestir. Volen que tothom s’assabenti que han arribat i que son algú...Algú important!...(això em sembla que te regust d’inseguretat). Potser tot es podria resumir en:
“...fes-me cas que sóc algú important ”
Obtenir l’atenció d’un altre alimenta psicològicament o emocional-ment, o millor dit, alimenta l’ego. Hi ha gent que es passa la vida sencera intentant obtenir aquesta energia dels altres sense adonar-se’n que ells mateixos ja la tenen l’energia. És a dir busquen a fora d’ells mateixos aprovació per omplir les piles de la seva energia personal. La gent que per exemple no han rebut gaire aprovació de ningú poden fins hi tot buscar la desaprovació dels altres. Cosa que  omple també les piles una miqueta. 
( com a mínim se’n adonen que existeixo...)
La qüestió és destacar, no passar desapercebut ja sigui per bé o per mal... que es noti que hi ets...Si ets un bon observador, veuràs que hi ha infinites maneres de cercar atenció.  Jo he vist fins i tot gent que tus o “esnifa” els mocs o fa algun tipus de soroll amb les claus, xiulant...  just quan passa pel costat teu. Com dient: 
-Ei! Mira’m estic aquí!.. 
Si s’aconsegueix l’atenció d’un segon està prou bé. Un segon és un segon.
La manera de vestir acostuma a ser ja no només una manera de captar atenció sinó també el distintiu de la pertinença a un “grup tipus” o a una classe social determinada...
Hi ha gent que fuig dels altres, o millor dit, que tria a qui presta l’atenció que presta,  tria els que vol que siguin del seu “entorn alimentador-consumidor”. 
Marcant diferències. Tu sí, tu no...D’algú com tu no en vull ni sentir a parlar. 

De la tessitura dels antagònics us en parlo un altre dia perquè ara me'n vaig a un concert.
Un tast:
http://www.youtube.com/watch?v=JT5zmEgIQn4&feature=related






9 comentaris:

Elfreelang ha dit...

BON NADAL! INTERESSANT POST....

parèntesi ha dit...

bon nadal elfreelang!
vaig a veure què hi ha de nou per casa teva...:)

fra miquel ha dit...

I quant s'asseuen al teu costat, en el metro o el bus, persones que no hi caben? (per la talla de cul, vull dir)
Molts passen de tot i et xafen o et comprimeixen contra la finestreta...
Igual que fan seients per a persones amb necessitats especials, haurien de fer-ne per a gent massa grassa :o)
Bones festes, guapetona!
petó

PS: un concert magnífic (magnífic és poc:)

parèntesi ha dit...

Si, un bon concert. a tots els hi va agradar molt, em sembla. Tot i que per a mi sona molt més bé l'auditori.
una abraçada

el paseante ha dit...

Aquest post teu se m'havia escapat. Disculpa'm. M'ha agradat molt el teu raonament i m'has ajudat a entendre l'actitud d'algunes persones dominants i egocèntriques (de fet ja m'ho imaginava que era per inseguretats seves adquirides en algun moment de la seva vida). Me n'he trobat uns quants de mediocres que es pensaven que eren el melic del món (especialment en el món professional) i que em volien superar ridiculitzant-me davant els demés. Ja ho has ben dit tu: som animals. Ni més ni menys.

PD: Em sap greu això del comentari a casa meva. Pensa que si el vas posar en un post antic, cal que l'aprovi previament (és per evitar l'spam).
PD2: Una miqueta tarda, però et desitjo un bon 2012.

Bibliotecària 1 ha dit...

Si, el cas és ESSER, de la manera que calgui. Ser mirat. Constar. Expansió, sorolls, tic-tics als seients del metro, o a les barres d'aguantar-se drets, inclús amb les anells dels dits, si cal, o tus-tus, mmmms laringis (ritmicament...) ja se sap. I els que treballem en un medi més o menys silenciós,tipus sala d'estudi, en tenim una gran experiència, en aquest tipus de comunicació no verbal...

parèntesi ha dit...

Es clar que també ens brinda la possibilitat de riure...:)

Gerònima ha dit...

:(
Jo de sorollets en faig uns quants...
:(

parèntesi ha dit...

La música també és sorroll...
soroll combinat amb silenci