diumenge, 4 de desembre de 2011

mons paralels


 Aquesta història li va passar a un amic d'un amic meu. M'ho va explicar el meu amic Ferran un dia després de fer uns "montaditos" a prop de l'estació de França.
 El seu amic, August, devia rondar la quarantena, sempre havia tingut una manera de ser despistada, d'aquesta que sovint se li atribueix als genis o als científics, només que ell no era cap geni ni cap científic,o si ho era, encara no s'hi havia posat en ferm. Era despistat i prou. Rient el meu amic m'explicava que era capaç de sortir de casa amb sabatilles i adonar-se'n quan ja feia mig matí que caminava per Barcelona...o explicava que un cop va haver d'anar a urgències després de rentar-se les dents amb pintura al oli... 
 Ell vivia en una mena de món paral.lel al de l'altra gent... només semblava que connectava amb els animals i els nens petits, que se'l quedaven mirant com si el coneguéssin, tombant el cap, mentre el cotxet guiat pels seus pares seguia a la carrera, fins que August se'n adonava i els hi feia un petit somriure còmplice, de seguida correspost. El que no entenia el meu amic era que fos precisament August, que segons com semblava una mica idiota, qui fos beneït, per dir-ho així, amb aquell do.
 No li va explicar August el que va succeir, era home de poques paraules, s'ho va trobar escrit en un email dies després que va desaparèixer:
 Estimat Ferran,... No t'espantis pel que et diré, però t'escric per acomiadar-me de tu. No crec que ens tornem a veure en una bona temporada. He deixat les claus del pis dins aquella rajola que balla que tu ja saps. Fes ús de les meves pertinences com vulguis, ja no em faran falta. La bici està bé, només li hauries de netejar la cadena perquè un dia vaig untar-la amb pasta de dents. Ja m'estranyava que la vaselina fes olor de menta.
 Tot va començar amb aquell somni tant real que vaig tenir...Va ser un somni?..de cop els animals em parlaven i els nens de bolquers també, sense moure la boca...Bé no em parlaven, podia llegir els seus pensaments...Al matí quan vaig sortir al carrer, vaig comprovar que la propietat del somni continuava vigent quan estava despert... Em pensava que m'havia tornat boig!  Ja no només es tombaven a mirar-me, em deien el que estaven pensant... Un nen galti-plè d'uns 10 mesos em va dir:
-tu també vens de l'altra banda? Com et va?... No sé perquè em posen sabates si encara no camino...T'agraden les farinetes de blat amb xocolata?.
Després un gos Biguel em va ensumar i va dir:
-Tot el dia van amb presses...tant tranquils que estàvem allà...Ahir em van deixar sol tot el dia, i jo vaig pensar: aprofitaré per cantar... Els veïns s'hi van afegir. Deien: puto perro, me cago en tus muertos...i altres coses. No ho feien gaire bé però hi posaven ganes...Al vespre em van pegar. No sé perquè. Em sembla que no m'hi quedaré gaire aquí.. val, adéu!"...
Necessitava parlar amb ells!!... però com? En veu alta? 
L'endemà vaig provar de dir a un nen alguna cosa a la cua del forn.
-Qui és l'últim? , vaig dir quan vaig entrar.
-Servidora, va dir una dona que duia una nena en una motxilleta que, com no, se'm va quedar mirant. Després de fer-li l'ullet, vaig dir-li amb el pensament:
-D'on venim?
-Ja no te'n recordes oi?, va dir ella sense moure la boca...Em vaig quedar de pedra! Em sentien! Abans de marxar, mentre sortien al carrer em va dir en silenci:
-Aprofita els somnis! Després va dir en veu ben alta
-TATATA.
A partir d'aquí vaig començar a entrenar.
Cada vespre triava el lloc on volia anar i què volia fer. El paisatge i les coses canviaven a voluntat. Fins que va sorgir la pregunta:
Què passaria si em despertés al cantó dels somnis? Podia triar fer-me físic allà o aquí?
 Bé, com pots comprovar amb aquest email, me'n vaig sortir.
Som més gent, no sóc jo sol. Un dia parlant amb un gos afgà em va dir que no era tan estrany, que segons sembla un deu per cent de persones (sense
comptar els bebès) si s'entrenen poden arribar a ser uns "creua-fronteres". Com que durant el somni creo el que necessito no em fa falta res. Per això crec que trigaré una mica a tornar...4 0 8 anys.
Fins que hagin canviat una mica les coses per aquí...
T'haig de deixar que m'esperen dues creua-fronteres i un arròs caldós de llamàntol aquí a una illeta del triangle de les Bermudes.
Ja saps, si t'animes... potser tu també ets d'aquest deu per cent...
* T'aniré informant per email... per cert, t'ha arribat?

Això és el què segons Ferran li va dir August.
Des d’aquell dia jo també demano somnis a la carta.

10 comentaris:

Elfreelang ha dit...

Boníssim! Boníssim! t'ho dic de debò....

parèntesi ha dit...

Hola Free! gràcies ...sempre que August envii un email, el faré extensible, si em deixa. ;)

Mortadel·la ha dit...

Des d’aquell dia jo també demano somnis a la carta.

Doncs jo ho començaré ara.

el paseante ha dit...

Fa tres anys un gos em va mossegar per Cap d'Any. En aquell temps jo anava una mica preocupat per mil temes conflictius. Ara, que visc una etapa més positiva, m'he retrobat amb aquell gos. El primer dia em va olorar. El segon em va mirar i va remenar la cua (jo sempre a distància prudent). El tercer em vaig asseure en un banc amb la seva propietària i ell es va posar entre nosaltres. Amb el morret em va aixecar la mà, empenyent-la amunt (jo tremolava). L'ama em va dir: "Toca'l, ara ja t'estima, no et farà res". I tenia raó, no em va fer res mentre li feia festes. El proper dia miraré de parlar amb ell.

Aquest post teu és una delícia.

fra miquel ha dit...

Acabo d'aterrar al teu blog, Parèntesi.
Fantàstica la història!
Jo no sóc de somiar, o millor dit, no recordo els somnis. M'hauré d'entrenar..també ;o)
Ara em miro els altres posts. Mira que no trobar-te abans... Aish!
petó

PS: Suggeriment; a mi em va millor els comentaris en finestra emergent. Em permet rellegir el text o escoltar la música (si la poses) mentre comento, :o)

parèntesi ha dit...

Mortadel.la, estic segura que deus ser del 10%, només cal veure el teu blog... sembla un viatge interplanetari!
Paseante, si et serveix de consol a mi també em fan por alguns gossos, els que son de defensa, aquells tan cepats...però em sembla que és perquè me'ls imagino devorant-me, és important el què ens passa pel cap quan els veiem. Gràcies pel teu recolzament! avui em toca visitar Turoparc.
Fra miquel, benvingut!...no domino gaire aquest món, investigaré què vol dir això de finestra emergent:)

el paseante ha dit...

A mi també m'agradaria la finestra emergent. Es comenta amb més facilitat. Vas a l'administrador del teu blog (on penges els nous textos). Busques la pestanya "configuración". Allí vas a "comentarios". Després busques "Ubicación del formulario de comentarios". I marques a "Ventana emergente". És facilet.

Mortadel·la ha dit...

Parèntesi,
De quin tant per cent parles?
Ara no t'entenc.... :(

Mortadel·la ha dit...

Val, ja ho he entès....

potterybird ha dit...

Quina història més maca i més ben escrita! Ets una ARTISTA!!